El final d´un megavillà.

A casa sempre hem sigut més de l’home del sac, però reconec que al senyor Bin Laden li vam agafar molta afició. Era un home que, per espantar, estava molt ben trobat. La construcció d’un supervilà mediàtic (necessària per a qualsevol democràcia avançada) no és gens fàcil. Carl Schmitt i el seu llibre Teoria del partisà deixaven clar que “el nucli central de la política és saber qui és el teu enemic”. D’ençà que els russos van traspassar l’Imperi del mal, l’obra de Schmitt ha reposat a la tauleta de nit dels estadistes del món lliure. Cadascú, però, s’ha hagut de buscar la vida per trobar un perill que permetés tenir el ciutadà lliure ben lligat. Molt recomanable, per seguir tots aquests processos, és Carlos, la pel·lícula d’Olivier Assayas on s’explica la vida d’Illich Ramírez, l’ultim megadolent que Occident va trobar al mercat.

Total, que la CIA, que és aquell establiment que ens va dir allò de l’Iraq, ens explica una falòrnia insòlita i molt poc treballada per donar per finalitzada la sèrie d’episodis de Bin Laden. Tot i que el personatge tenia grapa, ha donat poc suc. Tothom el coneixia com “el milionari saudita” però, en tota la seva carrera criminal, va ser incapaç de comprar-se una Handycam decent per gravar comunicats terroristes on li veiéssim bé la cara. Si era maldestre amb la comunicació, més ho va ser amb el parament de la llar, ja que no va tenir a mà ni un miserable ganivet de tallar pa per espantar els Seals.

Els bons tampoc hem estat convincents. Això de dir que l’enterrament islàmic és llogar un portaavions i deixar caure el traspassat mar endins, mar endins és una evident desídia de documentació. Amb tot plegat, ha sortit allò que els guionistes anomenen una dramedy, una barreja de drama i comèdia surrealista.

Sobre la inquisitiva, perspicaç i gens complaent actitud de la premsa davant de la versió oficial, deixin que acoti només el cap en silenci.

Tot i el que costa fer un Fu Manxú que ens faci treure les sabates al pont aeri, la pregunta no és per què han matat l’innocent senyor Bin Laden (va morir sense judici, és a dir, sense càrrecs provats). La pregunta és per què ho fan ara. Per què aquests fets excepcionals tenen, com la UEFA, el seu propi sorteig i calendari.

Els EUA estan en període preelectoral i l’episodi final ajuda molt a la reelecció del president hawaià. És també una manera victoriosa de tancar la War on Terror (WOT), la segona guerra més cara de la història, dies després que Standard & Poor’s amenacés de baixar la qualificació del deute ianqui. Un tema, el deute, que és ja un afer de la CIA. Almenys així ho creu el seu director, Leon Panneta, que, el 10 de febrer passat, va assegurar que el dèficit “és una amenaça a la qual s’ha d’estar atent”.

Altres factors, la importància dels quals desconec, podrien ser els canvis al Pentàgon i l’arribada a la CIA del general Petraeus, expert en contrainsurgència (el seu manual sobre el tema, FM 3-24, ha estat tota una petita revolució). Potser és una maniobra per neutralitzar (o esperonar) els radicals per tal de blindar les monarquies del golf de les revoltes. Qui sap. El que és clar és que, amb l’ajuda de tots, hem aconseguit que l’efecte dissenyat pels militars reïxi. Ara toca veure La venjança de Fu Manxú. En 3D, esclar.

Antonio Baños, La venjança de Fu Manxú, Público, 06/05/2011