Tintín al Congo.

Per a qui no ho sàpiga, direm que Tintín al Congo és, en efecte, una obra d'un colonialisme execrable i racista. Els africans són descrits com unes criaturetes mandroses, els llavis inflats com els pneumàtics i més negres que la tinta, d'un coeficient intel·lectual que fluctua entre el d'un mico i el d'un nen de cinc anys. De fet, en els últims anys a Tintín al Congo li cauen bufetades per totes bandes, perquè els defensors dels animals consideren que el còmic predica un ús cruel de la natura. (En l'edició original, Tintín feia explotar rinoceronts amb cartutxos de dinamita.)

La qüestió, doncs, no és si Tintín al Congo pot defensar-se de les acusacions, sinó si hauria de ser prohibit. Però jo encara aniria més enllà. Prohibir llibres fa lleig, i no acostuma a servir de res. (Bé, sí: serveix perquè l'editorial vengui més llibres.) No seria millor que coneguéssim què tenim entre les mans quan llegim un còmic de Tintín?

Rere de Tintín sempre hi haurà el seu autor, Georges Remi, més conegut per Hergé. Als inicis de la seva carrera Hergé va ser promocionat per un capellanet perillosíssim, Wallez. (No sé per què, però darrere d'aquests personatges ambigus sempre acostuma a haver-hi un mossèn.) Wallez era un antisemita militant, admirador de Mussolini, que creia en un estrany ideal que consistia a unificar Bèlgica amb la catòlica Renània. Fins i tot va concitar el matrimoni d'Hergé amb la que seria la seva dona fins al 1975, Germaine Kieckiens.

Amb aquesta ombra al damunt, podia haver creat Hergé un personatge que no fos una mena de protofeixista? En la seva primera obra Tintín va al país dels soviets, on descriu els bolxevics com uns monstres que duen barba i gorra punxeguda. L'enviliment progressa i sota l'ocupació alemanya Hergé es mou amb molta comoditat. El 1942 apareix L'estrella misteriosa , d'un filonazisme impossible d'ocultar. El dolent és un jueu americà de Nova York, un tal Blumenstein. A L'estrella misteriosa la imatge dels jueus és tan penosa i estereotipada com la dels africans a Tintín al Congo . Blumenstein té el nas gros i ganxut, els llavis molsuts. I davant de l'expectativa de la fi del món, un jueu li diu a un altre: "Esplèndid! Així ja no haurem de pagar més factures!"

D'Hergé i el penediment: després de la guerra, el creador de Tintín va viure un purgatori. Breu. A Bèlgica, un país petit, tothom sabia qui era qui. I els militants de la resistència no van dubtar-ho: Hergé havia estat un col·laboracionista. Van estar a punt de pelar-lo. Si som justos hauríem d'acceptar les seves disculpes: "Per aquella època jo era un estúpid", va dir. Però aquí s'imposa un aclariment: Hergé l'autor canvia, l'home no tant: quan el fanàtic Wallez surt de presó és acollit a chez Hergé, que el cuidarà fins a la seva mort.

En el fons, amb el judici a Tintín reprenem un debat que en el món de la cultura és i serà etern: tota estètica implica una ètica? Jo crec que sí. Després de la guerra, les aventuretes de Tintín ja no glorifiquen l'extremisme, és cert. Però i l'estil? A mi també em va fascinar aquest traç innocu, aquesta línia neta, sempre tan neta. (Un estil que gràcies a Hergé es batejarà com a "línia belga".) Però què hi ha més proper al blanc i negre que l'ús del color que fa Hergé?

No voldria que la legió de seguidors de Tintín em declarés enemic seu, però sincerem-nos: mai no hem desconfiat d'aquest serrellet ros? D'aquest aires tan càndids, tan feliçment puerils? I els pantalons de golf. Què signifiquen? Tintín no fuma, no beu, és asexuat, té un gos blanc. És periodista. Per a alguns, el periodista més repel·lent de tots els temps. I permetin-me una broma: si Tintín és tan bon periodista, com és que ningú li ha llegit mai un reportatge? No, jo no prohibiria Tintín. Faria una cosa més cruel: el condemnaria a ser sospitós fins a la fi dels temps.

Albert Sánchez Piñol, Tintin, els negres i els nazis, Ara, 09/04/2011
http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Tintin-negres-nazis_0_459554046.html