La socialdemocràcia: fàbrica de miratges.

Només el nou populisme ha assumit la progressiva desaparició de les classes mitjanes que garantien, almenys des de la fi de la Segona Guerra Mundial, la viabilitat de la democràcia representativa. El nou populisme prospera perquè ja no s'adreça a il ceto che sta in mezzo, per dir-ho com els italians, sinó a la bigarrada, heterogènia i creixent suma de precaritzats. El seu llenguatge és esquemàtic, emocional i, d'alguna manera, antipolític. No proposa solucions: decreta la inexistència dels problemes que li fan nosa, o bé els magnifica fins a l'extrem de reinventar-se'ls. Afortunadament, els partits -diguem-ne- centrals han renunciat a aquesta dinàmica de conseqüències imprevisibles, però pagant el preu d'habitar una gran ficció: la de la simulació d'una classe mitjana que ja no té les dimensions de la d'abans i, en conseqüència, ja no es pot situar in mezzo de res ni de ningú.

Els socialistes grecs o espanyols van portar la ficció fins al límit. El mecanisme era una mena de cercle basat en la possibilitat de generar la il·lusió òptica d'una classe mitjana extensa, a còpia d'inflar l'administració (a Extremadura, un de cada quatre treballadors percep un salari públic) i/o de subvencionar sectors obsolescents i improductius. Aquestes noves falses classes mitjanes, òbviament, consumeixen, compren pisos, etc., amb la qual cosa es crea el miratge d'una societat productiva que actua com si, en realitat, tot allò no fos una simple ficció. Tot sembla com abans, com fa una generació, però ja no hi té res a veure. Per alimentar aquesta simulació a gran escala, cal un endeutament públic crònic que, per raons òbvies, creix exponencialment i genera una enorme pressió impositiva sobre les ja reduïdíssimes classes mitjanes reals, que s'allunyen de la iniciativa privada i aspiren bàsicament a ser empleats públics. És així com es tanca el cercle.

Ferran Sáez, El cercle impossible, El País, 14/04/2011
http://www.ara.cat/ara_premium/debat/cercle-impossible_0_462553752.html