El diumenge, tothom a votar.

Curiosament aquells que insistentment mitjançant vídeos al youtube, articles a la premsa o declaracions en altres mitjans de comunicació estan desitjosos que aquest ciutadà que podria votar negativament vagi a votar són persones conegudes, la majoria, que des de fa temps s´han decantat a favor de la independència. M´inquieta aquest interès tan desinteressat: per què aquest afany perquè la gent que podria votar no vagi a votar? Què pretenen, doncs, aquests que volen el vot fins i tot de la gent que votaria contràriament al que ells pensen? Ells afirmem sense cap recança que només és perquè són demòcrates convençuts. Jo crec que la raó és una altra: aprofitar-se del silenci i la passivitat dels adversaris (paralitzats per una mena de mala consciència) per apropiar-se de la paraula democràcia (això de les consultes ha estat un gran invent). Aquests vots són la seva gran coartada. Per això aquestes consultes no es poden prendre a broma, com defensen alguns d´una manera frívola, si el que interessa és la defensa de la democràcia. Justament perquè no és una pantomima, perquè no m´ho prenc a broma això de les votacions, jo no aniré a votar.

Des què han començat el rosari de consultes, l´única cosa que ha fallat ha estat la participació. La resta ha estat un rosari d´èxits: s´ha guanyat sempre per golejada. Poso una analogia: si participes en una cursa participes perquè creus que tens unes mínimes probabilitats de guanyar, si no et quedes a casa. Poso una altra: et conviden a la festa i et diuen que les noies més maques ja estan emparellades i a més els canapès són dels que no t´agraden. Per què et conviden doncs? És clar per fer “bulto”, per dir que la festa ha estat un èxit.

Tanta delicadesa i atenció no es correspon amb el to i l l´actitud de menyspreu que es desprèn dels argument que utilitzen per carregar contra els que estan a favor de mantenir els vincles amb l´estat espanyol. Des dels seus no s´han estat d’exhibir la seva superioritat moral i el seu menyspreu envers les capacitats cognitives dels adversaris. Des d´un plantejament autoritari: una cosa va de la mà de l´altra. Pur intel•lectualisme moral. Un exemple: l´ús que s´està fent de l´expresident Pujol (inapel•lable Pujol). Un dels principals impulsors d´aquest actes afirma que el realisme de l´expresident que abans justificava el seu rebuig de l´independentisme és ara la raó de la seva conversió sobtada. Un patriota com cal. Una bona persona. Per tant, és per realisme i no per idealisme ni per cap plantejament utòpic que hem d´estar a favor d´aquesta opció.

Com si això de la política fos una qüestió de realisme científic. Si fins i tot des de Popper sabem que les observacions més objectives estan carregades de teoria. Per què no reconèixer que veiem les coses amb certs prejudicis i amb certs interessos de base? No seria aquesta l´actitud més democràtica? No hauria de ser aquest el punt de partida de tot procés democràtic? No és´d´altra banda, l´estratègia de les consultes sobiranistes la reivindicació implícita d´una república de filòsofs, d´experts i de tècnics per a Catalunya? Proposo als col•laboradors del suplement Criatures del diari Ara com a futura elit política del país. Tots ells des d´aquesta tribuna no deixen de llançar consignes de com formar la futura ciutadania d´aquest futur estat d´Europa. És aquest idea de democràcia que ells implícitament defensen i no la possibilitat d´un país independent el que em preocupa.

Aquestes reflexions són la meva contribució a la pregunta que Josep Maria Terricabras, fa uns quants dies, feia en la seva columna d´El Periódico de Catalunya: “¿per què hi ha demòcrates que tenen tan poca fe a la democràcia?” (Barcelona decideix, naturalment, 30/03/2011)

Manel