El malestar de la catàstrofe.

by Josetxo Ezcurra

El meu plantejament és que llisquem cap a la catàstrofe i que l'única solució per evitar-la és provocar la crisi cultural. El malestar de la catàstrofe és difús com tot malestar. No saps on et fa mal exactament, però t'incomoda. Primerament el que cal és detectar són els símptomes del malestar, la seva manifestació i les seves múltiples formes. Una de les característiques de la catàstrofe és que s'avisa i es nega a la vegada; aquest joc d'avisos i de malestars difusos es produeix, gairebé sempre, en paral•lel a la negació per part dels poders establerts -ja que qualsevol denúncia del risc d'una catàstrofe posa en dubte el funcionament dels poders-. Aquesta és la situació en què ens trobem avui. És com si estiguéssim en un pla lleugerament inclinat: notes que no estàs segur, que rellisques, que es mouen els objectes, penses d'una manera difusa que no estàs estable ... En aquesta situació, alguns interpreten que, en efecte , hi ha una relliscosa inclinació, però que es deu a un balanceig com el del vaixell, per tant, ja tornarà al seu lloc. En els principis d'una catàstrofe, uns la anuncien i altres -els més- la neguen.

Si estem d'acord en el malestar de la catàstrofe, com la primera manifestació que es dóna del fenomen, llavors comprovem que la catàstrofe s'anuncia a través de les persones més sensibles, ja que són les que perceben aquest malestar difús. Aquestes persones no han d'estar tocades per la divinitat ni per cap altra inspiració sobrehumana, simplement es tracta de persones atentes al món, per la qual cosa perceben amb més claredat i intensitat que altres, dissipades en les activitats comunes del dia a dia . És cert que aquesta capacitat de dissipació ha estat clau en l'evolució humana. Si haguéssim estat una espècie molt atenta al que estàvem fent no ens hauríem adonat que el depredador el teníem darrere. Mentre estàvem menjant també estàvem escoltant, percebent l'entorn, i això ens ha donat un plus evolutiu. Però aquesta capacitat té, en una societat agitada com la nostra, la contrapartida que ens distraiem massa. D'aquí la necessitat que tenim de que hi hagi persones que contemplin atentament les coses. El profeta és algú que li presta una profunda atenció a alguna cosa, i alhora relaciona coses diferents. Aquesta actitud fa l'efecte del raig de sol que entra a l'habitació i et fa veure les partícules de pols en suspensió que hi ha al ambient, l'efecte Tyndall. La segona característica de la catàstrofe és, com he dit abans, que si bé s'anuncia també es nega. Hi ha molts exemples en la Història de com es recorre a múltiples argúcies per la negació del que anuncien els profetes. Per això, una altra característica de la catàstrofe és que, malgrat els avisos, sempre agafa desprevingut. És un fenomen sorprenent.

Antonio Rodríguez de las Heras, La lógica borrosa, entrevista de Fidel Moreno, Estado mental, 07/04/2011
http://www.elboomeran.com/upload/ficheros/noticias/rodriguez_de_las_heras.pdf