La necessària artificialitat de l´Estat.

Quan un nacionalista perifèric vol criticar Espanya recorre a la paraula Estat: Espanya és un Estat, una cosa artificial, davant de la naturalitat de la nació. Espanya no és una nació, és només un Estat. Molesta fins i tot que hi hagi qui s'atreveixi a qualificar el Govern d'Espanya-Estat com a Govern de la nació (Josep-Maria Terricabras).

En contra de l'artificialitat de l'Estat, la naturalitat de la nació és una cosa positiva. Posseeix l'escalf del que és comunitari davant el que és convencional, social, constituït per regles i procediments, mentre que la nació és sentiment, identitat, identificació. (...)

En aquesta classe de plantejaments es pot apreciar tant la defensa de comunitats naturals -els bons salvatges de Rousseau, encara no podrits per l'artificialitat de la civilització- com la voluntat troskista de destrucció de l'Estat com a sistema objectiu d'opressió de la llibertat subjectiva col·lectiva. En aquest sentit, les nacions no poden arribar mai a formar Estat propi, ja que mimetitzarien l'opressió inherent a la forma Estat. L'aposta revolucionària per la nació és l'aposta per la revolució permanent, que es nega a institucionalitzar-se.

La naturalitat de la nació no arriba més enllà del que la mateixa arrel del nom indica: producte del naixement. La defensa de la nació indica la defensa del que s'ha esdevingut, del que ha arribat a ser de forma natural, biològica. L'historiador Hagen Schulze (Estado y nación en Europa, 1994) escriu: «Natio és un vell concepte tradicional, heretat de l'antiguitat romana, que qualifica originàriament el naixement o la descendència com a característica diferenciadora de grups de tota mena. Ciceró, per exemple, va reunir sota aquest concepte un grup de població, els aristòcrates, mentre que la natio per Plini era una escola de filòsofs. No obstant, crida l'atenció la freqüència amb què també trobem natio com el concepte oposat a civitas, és a dir, com a poble incivilitzat que no coneix cap institució comuna, més o menys, amb el mateix sentit amb què els anglesos d'avui en dia parlen de natives, els francesos de natifs, els alemanys d'Eingeborenen. Els pagans de la Vulgata, els bàrbars d'Isidoro de Sevilla, les hordes musulmanes infidels de Bernat de Claravall eren nacions, i també les grans tribus germàniques dels primers temps de l'edat mitjana, els francs, longobards o burgundins eren descrits com a nationes perquè tenien certament cadascuna el seu origen, però aparentment sense aquella estructura interna política i social que constitueix un poble civilitzat» (p. 88-9).

Encara que ja ens n'haguem oblidat, existia no fa tants anys un Estat que es deia Somàlia, i que constitueix un dels anomenats per l'ONU forats negres, llocs en què l'estructura estatal s'ha dissolt i hi regna el poder de les tribus o dels senyors de la guerra. Els forats negres corren el risc de convertir-se en llocs propicis per a l'assentament del terrorisme, llocs on no es planteja la qüestió del monopoli de la violència, i encara menys la qüestió de la legitimitat de la violència, de la seva submissió al dret.

Les nacions són imaginades. No hi ha res de natural en elles. Les seves fronteres són borroses, fruit de la sang i el semen, de guerres i matrimonis dinàstics. França i Frankfurt reben el seu nom de la mateixa tribu, els francs, una tribu germànica. I com deia Bernard Shaw, els EUA d'Amèrica i la Gran Bretanya són dos països separats per la mateixa llengua.

Llengües són el castellà, el català i l'eusquera, però també la ciència moderna té el seu propi llenguatge, com el té internet. I la cultura europea és una, compartida a partir d'unes herències comunes -la filosofia grega, el dret romà, la percepció i la vivència del temps hebrees- i dita en diferents llengües que comparteixen no poques arrels comunes com quan anglesos i espanyols diuen window o finestra, i francesos i alemanys fenêtre o Fenster.

No hi ha dubte que els sentiments de pertinença acompanyen l'ésser humà en tota la seva història i la raó universal ha de tenir-los en compte si no vol ser descarnada i impotent. Però també s'ha de tenir en compte que on no sorgeix l'artificialitat del dret i de l'Estat hi regna la naturalitat de la venjança i de la llei del més fort. És perillós jugar amb contraposicions arriscades. Si madurem individualment per la capacitat de rebel·lar-nos contra les generacions anteriors, no anul·lem aquesta capacitat per pensar-nos col·lectivament.

Joseba Arregi, Nació contra Estat, El Periódico de Catalunya, 11/04/2011
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/nacio-contra-estat-969226