Que vingui `La vaca cega´ i ho vegi!.

Joan Maragall

Tant els polítics com els informes avalua-tius sobre l'estat de salut de l'Educació solen identificar el fracàs escolar amb el percentatge d'alumnat que abandona els estudis durant l'ensenyament secundari obligatori, no assoleix el graduat d'ESO o bé l'assoleix i deixa d'estudiar. 

Tanmateix, i encara que sembli una paradoxa, en cap cas se solen prendre en consideració tots aquells estudiants que superen l'ESO perquè els l'aproven, passen el batxillerat exhaurint totes les convocatòries i es llicencien a la universitat després d'anys i planys.

Cada vegada que sento parlar de fracàs escolar no puc deixar de pensar en qui fou rector de la Universitat Politècnica, Gabriel Ferraté, al qual vaig sentir a dir en una conferència sobre el futur de la universitat que, segons el seu parer, fracàs escolar també volia dir arribar a la universitat i fins i tot sortir-ne amb una mà al davant i l'altra al darrere. Textualment va dir: "Està bé que en un estat democràtic tothom tingui accés a la universitat, la qual cosa no vol dir que hi hagi d'accedir tothom". Que cadascú tingui la seva oportunitat no significa, va venir a dir després, que se li hagi de fer l'escaleta a base de rebaixes i gangues. 

Tal com estan les coses, no és d'estranyar que un batxiller, davant el comentari de text d'un poema de Visions & Cants de Joan Maragall, lectura prescriptiva de l'assignatura optativa de Literatura catalana, faci un comentari com el de més avall, amb el benentès que el poema en qüestió, L'ànima de les flors, ha estat analitzat prèviament a classe.

Per a qui no el conegui, diré que és un poema descriptiu en què el poeta veu dues flors llençades al mig del camí i pensa que aviat moriran al sol, però també que el seu record perdurarà, immortalitzat, a través del poema.

Per al futur universitari de lletres i humanitats, els dos primers versos "Aquelles dues flors que hi ha posades / al mig del caminal" simbolitzen els dos pits d'una noia. És a dir, tot passejant per un camí el poeta ensopega amb dos pits i li agraden, siguin de qui siguin: "Qui sia, tant se val". L'alumne veu en els tres primers versos de la segona estrofa "Aquelles dues flors no estan pas tristes,/ no, no: riuen al sol./ M'han encantat així que les he vistes", una descripció dels pits, gens caiguts sinó ben drets, per això el poeta s'ha excitat només de veure'ls. A l'últim, quan Maragall parla del brill que encanta el poeta, l'examinand opina que la noia s'adona que el poeta li mira, enlluernat, els pits amb interès i delit. 

Aclaparat per la carbassa, l'examinand protesta i assegura, en defensa pròpia, que la nit de l'examen ha dormit quatre hores. El que no explica és que no és a causa de l'autor d'aquell vers, que diu "brandant llànguidament la llarga cua". Si això no és també fracàs escolar, que vingui La vaca cega i ho vegi!

Jordi Estrada, De què parlem quan parlem de fracàs escolar?, Regió 7, 11/12/2010