El goig intel•lectual per veure jugar a futbol també té el seu punt delicat entre dos extrems distants. El cervell és un òrgan que emergeix en l'evolució per participar en la vital estratègia de supervivència. La seva raó de ser és anticipar la incertesa. De la mateixa manera que el cor necessita sang per funcionar, el cervell necessita una dosi mínima d'incertesa. Si no hi ha prou incertesa de dur a les neurones, si tot és previsible, llavors el cervell s'ofèn per inanició. És com una simfonia d'una sola nota. El cervell no té raó de ser en aquest extrem. Però si la incertesa és excessiva, si res és previsible, llavors el cervell es frustra per incapacitat de resoldre. És com una música totalment aleatòria. Res en ella és anticipar. El cervell tampoc té raó de ser en aquest altre extrem. El goig intel•lectual per la música està en algun punt entre l'ofensa i la frustració del cervell. El goig intel•lectual per veure jugar a aquest Barça s'assembla molt al goig intel•lectual musical. En un bon partit ha d'haver indicis per l'anticipació i episodis per a la sorpresa. Individualment. Col•lectivament. Veure un partit per la televisió retalla en part aquest goig perquè la càmera sol seguir obsessivament la pilota i l'aficionat no té la llibertat per veure, mirar i observar el que la ment li demana en cada moment segons siguin les dosis d'anticipació i sorpresa que li vagi arribant. No obstant això, una bona gravació pot fer visible el que al camp és invisible per ràpid, invisible per lent, invisible per complex, invisible per llunyà, invisible per proper, invisible per opac, invisible per distracció ... És el goig intel•lectual de la segona lectura.
Comentaris