Catalanisme essencialista.

Catalunya sempre ha estat procliu a l´essencialisme, aquesta idea segons la qual com més lluny en el temps i en l´espai estiguin els orígens, més "autèntics" seran els els seus productes. És a dir, l´espetec "de sempre" és bo perquè s´ha fet "a casa" i "de tota la vida", la qual cosa pressuposa que els espetecs d´avui en dia pateixen alguna mena de màcula, són sospitosos de manipulacions allunyades de la puresa casolana. És fals, és clar; tots els espetecs del circuit comercial estan sotmesos a un procés industrial gairebé idèntic. Però funciona.

L´essencialisme també s´aplica a qüestions sociològiques. Des d´aquest punt de vista, el català més pur, de soca-rel, viuria als Pirineus o en algun racó perdut, lliure de relacions contaminants. I a la inversa, com un dia em va dir un company d´estudis, avui diputat al Parlament: "Tu, que et dius Sánchez, com t´atreveixes a creure que ets català?"

La percepció essencialista no és patrimoni de la mentalitat conservadora. Però políticament i intel.lectualment qui es va apropiar de l´essencialisme durant la Transició va ser el nacionalisme de dretes, cosa que va ser una gran alegria per a la intel.lectualitat d´esquerres. Com que el pujolisme predominava, es podia acusar el nacionalisme català de viure d´un essencialisme tan romàntic com tronat. I el debat no s´ha mogut.

Des dels anys vuitanta el grans detractors del catalanisme l´acusen de ser un projecte d´espardenya i barretina. Des d´aquest punt de vista, l´esquerra il·lustrada i jacobina construeix nacions modernes; l´essencialisme, pessebre folklòrics. El nacionalisme, doncs, és per definició identitari, retrògrad i excloent. I la veritat és que amb individus com els que he mencionat ("i tu creus que ets català?") els enemics de la catalanitat sempre trobaran raons. Però la pregunta és: realment la identitat d´una comunitat humana es basa en una essència primigènia?

Albert Sánchez Piñol, Ara que som pigmeus, Ara, 04/12/2010