Conseqüències de pensar al costat d´una estufa.

A l´hivern del 1619, mentre es trobava a Alemanya, al costat d´una estufa, sense ningú amb qui conversar i amb molt temps per pensar, se li va ocórrer el mètode que el trauria del dubte. Fruit d´aquest mètode és la frase famosa. De manera sintètica el procés mental de Descartes va anar més o menys així: molt bé, suposem que dubto de tot, fins i tot que jo existeixi i també que existeixi aquesta estufa que m´escalfa o aquest paper sobre el qual estic escrivint. Dubto perquè els sentits m´enganyen, perquè els savis i els filòsofs no es posen d´acord en el que diuen, dubto i no tinc cap certesa. però hi ha un fet del qual no puc dubtar: que ara penso que dubto de tot. O sigui no puc dubtar que penso que dubto. Un joc de paraules elegant però coherent. Si no pensés no podria dubtar de si penso o no. O sigui, si penso vol dir que ja tinc una certesa: el meu pensament existeix. I aquesta certesa, la del meu pensament, és una veritat que, diu Descartes, "ni les més extravagants suposicions dels escèptics poden contradir". Aquest és el sentit del "cogito, ergo sum": el meu pensament existeix i jo sóc pensament. Descartes amb la sentència dóna prioritat al pensament enfront del món exterior, la realitat. La persona humana és, fonamentalment una "substància que pensa". I la realitat serà allò que el meu pensament decideixi. Aquesta última frase ens pot fer caure en un solipsisme absolut. Si dubtem que existeix el món exterior i necessitem la confirmació racional per saber-ho, podria passar que el món no existís?

Manuel Güell i Josep Muñoz, Només sé que no sé res, Ariel, Barna 1996
https://sites.google.com/site/cavernicoles/el-dubte-i-el-cogito