El futbol del Barça i el segon principi de la termodinàmica.

Parlem de probabilitats perquè el més cert d'aquest món és que el món és incert. En un partit de futbol la incertesa d'un equip és la incertesa de la resta del món que inclou, sobretot, la incertesa que crea l'equip adversari. És clar que cedint la possessió de la pilota també es pot jugar a futbol, es tracta d'allò més freqüent. En aquest model de joc, els jugadors sense pilota blinden el seu territori mentre confien que els jugadors amb pilota es cansaran de tant teva-meva. La hipòtesi de treball d'aquesta idea és aprofitar el mínim distracció per volar cap a la porteria d'un rival sorprès a contrapeu. No obstant això, sorprendre a aquest Barça amb un contraatac no sembla un fonament filosòfic sensat. En primer lloc, tancar enrere i pressionar fins que aquest Barça s'equivoqui no és una estratègia barata en energia. Contra aquest Barça, l'estratègia del contraatac cansa, cansa molt, cansa físicament i cansa mentalment. Contra aquest Barça el defensor sol arribar gairebé sempre una mica tard a gairebé tot. És com colpejar amb força un cos que ha esquivat el xoc una centèsima abans. Un cop de puny al buit desconcerta el múscul i humilia el cervell. El joc al contraatac especula més amb la decisió del contrari que amb la creativitat pròpia. Ningú ni res és perfecte i aquest Barça tampoc és una excepció. La perfecció existeix perquè és imaginable, però no és perfecta perquè és inabastable. No obstant això, aquest Barça persegueix la perfecció pas a pas i, després de cada pas, retrocedeix la probabilitat de marcar un gol a contraatac.

A més, el jugador de l'equip amb pilota tendeix a divertir-se, mentre que el jugador de l'equip sense pilota tendeix a impacientar. L'equip que es tanca enrere ho fa amb ànim de destruir, el que té la pilota ho fa amb la il•lusió de construir. Destruir aporta poc a l'autoestima perquè destruir és més fàcil que construir. Només cal deixar-se portar pel temible segon principi de la termodinàmica. Destruir és passar d'una cosa singular i especial a qualsevol cosa. Però per construir cal prémer les neurones. Per construir cal energia i talent antientrópic perquè construir significa passar de qualsevol cosa a alguna cosa molt original i especial. I resulta que els humans són trivial i fonamentalment animals creadors. Amb permís de Freud, la salut mental d'un ésser humà es nodreix d'autoestima individual i col•lectiva, és a dir, de la creativitat que aconsegueixi desenvolupar. Els creadors s'agraden a si mateixos, els destructors també, però no tant. Pot ser creativa la destrucció? Pot, però només en el cas d'una destrucció que serveixi de preludi a una construcció imminent. El joc del contraatac també comença destruint, sí, però sol ser una destrucció que compta amb un molt d'autodestrucció enemiga. L'autoestima individual i col•lectiva necessita d'alguna cosa més.

Jorge Wagensberg, Barça: lo trivial y lo fundamental, El País, 16/12/2010
http://www.elpais.com/articulo/deportes/Barca/trivial/fundamental/elpepudep/20101216elpepudep_5/Tes?print=1