El futbol del Barça i el segon principi de la termodinàmica.

Parlem de probabilitats perquè el més cert d'aquest món és que el món és incert. En un partit de futbol la incertesa d'un equip és la incertesa de la resta del món que inclou, sobretot, la incertesa que crea l'equip adversari. És clar que cedint la possessió de la pilota també es pot jugar a futbol, es tracta d'allò més freqüent. En aquest model de joc, els jugadors sense pilota blinden el seu territori mentre confien que els jugadors amb pilota es cansaran de tant teva-meva. La hipòtesi de treball d'aquesta idea és aprofitar el mínim distracció per volar cap a la porteria d'un rival sorprès a contrapeu. No obstant això, sorprendre a aquest Barça amb un contraatac no sembla un fonament filosòfic sensat. En primer lloc, tancar enrere i pressionar fins que aquest Barça s'equivoqui no és una estratègia barata en energia. Contra aquest Barça, l'estratègia del contraatac cansa, cansa molt, cansa físicament i cansa mentalment. Contra aquest Barça el defensor sol arribar gairebé sempre una mica tard a gairebé tot. És com colpejar amb força un cos que ha esquivat el xoc una centèsima abans. Un cop de puny al buit desconcerta el múscul i humilia el cervell. El joc al contraatac especula més amb la decisió del contrari que amb la creativitat pròpia. Ningú ni res és perfecte i aquest Barça tampoc és una excepció. La perfecció existeix perquè és imaginable, però no és perfecta perquè és inabastable. No obstant això, aquest Barça persegueix la perfecció pas a pas i, després de cada pas, retrocedeix la probabilitat de marcar un gol a contraatac.

A més, el jugador de l'equip amb pilota tendeix a divertir-se, mentre que el jugador de l'equip sense pilota tendeix a impacientar. L'equip que es tanca enrere ho fa amb ànim de destruir, el que té la pilota ho fa amb la il•lusió de construir. Destruir aporta poc a l'autoestima perquè destruir és més fàcil que construir. Només cal deixar-se portar pel temible segon principi de la termodinàmica. Destruir és passar d'una cosa singular i especial a qualsevol cosa. Però per construir cal prémer les neurones. Per construir cal energia i talent antientrópic perquè construir significa passar de qualsevol cosa a alguna cosa molt original i especial. I resulta que els humans són trivial i fonamentalment animals creadors. Amb permís de Freud, la salut mental d'un ésser humà es nodreix d'autoestima individual i col•lectiva, és a dir, de la creativitat que aconsegueixi desenvolupar. Els creadors s'agraden a si mateixos, els destructors també, però no tant. Pot ser creativa la destrucció? Pot, però només en el cas d'una destrucció que serveixi de preludi a una construcció imminent. El joc del contraatac també comença destruint, sí, però sol ser una destrucció que compta amb un molt d'autodestrucció enemiga. L'autoestima individual i col•lectiva necessita d'alguna cosa més.

Jorge Wagensberg, Barça: lo trivial y lo fundamental, El País, 16/12/2010
http://www.elpais.com/articulo/deportes/Barca/trivial/fundamental/elpepudep/20101216elpepudep_5/Tes?print=1

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació