Antropologia, llenguatge i deliberació.
El éssers humans, a causa del seu llenguatge, posseeixen la capacitat de deliberar, i tothom que delibera es pregunta per raons (Autoconsciència i autodeterminació). (...)
Quan deliberem, deliberem sobre què compta a favor i què compta en contra de voler o de creure alguna cosa. (Problemes d´ètica) (...)
Davant el comportament dels animals que, tot i que també visquin en societat i estiguin dotat d´un llenguatge, només pot entendre´s en termes de determinisme causal, els homes disposen d´una eina, el seu llenguatge, que no queda exhaurida en la funció comunicativa: és una eina que serveix finalment per qüestionar-se el món. I serveix per això en la mesura en què l´estructura proposicional del llenguatge (amb oracions que expressen creences, d´una banda, i oracions que expressen desitjos, d´altra) permet separar els components pràctics i teòrics del comportament, això és, el que un individu creu i el que vol. Sense aquesta separació la deliberació no pot tenir lloc (en sentit propi: no té on situar-se): amb l´acció com un tot no hi ha lloc per a la deliberació. En canvi, en una acció així escindida la racionalitat pot començar a actuar de la manera que li és pròpia: preguntant-se per les justificacions per a les nostres proposicions, això és, preguntant-se per raons.
Si es persegueix la idea que el mecanisme de la deliberació es deixa pensar sota la figura del diàleg, això té com a conseqüència que cal predicar de la deliberació alguns dels trets que es prediquen del diàleg. Com, per exemple, la seva condició essencialment i estructural igualitària. (...)
La jerarquia o la cadena de comandament són incompatibles amb el diàleg (tot i que no forçosament amb el coneixement). I no per raons externes, sinó per la lògica mateixa del procés. (...)
Si a l´home el defineix la seva capacitat per deliberar, l´efectiu exercici de la deliberació constitueix alhora el millor criteri per jutjar el valor de la societat en què viu. De tal manera que un model de societat en què una part de les persones que viuen en ella es veuen privats de l´exercici de la deliberació (posem per cas, perquè no se´ls reconeix l´estatut d´éssers humans: recorda la caracterització dels esclaus presentada per Aristòtil en la seva Política) és un model condemnable, però no tant per raons ètiques com per raons antropològiques; una societat així organitzada és, si se´m permet el lleuger joc de paraules, una societat contra natura, una societat que violenta allò que a la condició humana li és més propi (entre altres coses perquè ve inscrit en última instància en el seu mateix codi genètic).
Quan deliberem, deliberem sobre què compta a favor i què compta en contra de voler o de creure alguna cosa. (Problemes d´ètica) (...)
Davant el comportament dels animals que, tot i que també visquin en societat i estiguin dotat d´un llenguatge, només pot entendre´s en termes de determinisme causal, els homes disposen d´una eina, el seu llenguatge, que no queda exhaurida en la funció comunicativa: és una eina que serveix finalment per qüestionar-se el món. I serveix per això en la mesura en què l´estructura proposicional del llenguatge (amb oracions que expressen creences, d´una banda, i oracions que expressen desitjos, d´altra) permet separar els components pràctics i teòrics del comportament, això és, el que un individu creu i el que vol. Sense aquesta separació la deliberació no pot tenir lloc (en sentit propi: no té on situar-se): amb l´acció com un tot no hi ha lloc per a la deliberació. En canvi, en una acció així escindida la racionalitat pot començar a actuar de la manera que li és pròpia: preguntant-se per les justificacions per a les nostres proposicions, això és, preguntant-se per raons.
Si es persegueix la idea que el mecanisme de la deliberació es deixa pensar sota la figura del diàleg, això té com a conseqüència que cal predicar de la deliberació alguns dels trets que es prediquen del diàleg. Com, per exemple, la seva condició essencialment i estructural igualitària. (...)
La jerarquia o la cadena de comandament són incompatibles amb el diàleg (tot i que no forçosament amb el coneixement). I no per raons externes, sinó per la lògica mateixa del procés. (...)
Si a l´home el defineix la seva capacitat per deliberar, l´efectiu exercici de la deliberació constitueix alhora el millor criteri per jutjar el valor de la societat en què viu. De tal manera que un model de societat en què una part de les persones que viuen en ella es veuen privats de l´exercici de la deliberació (posem per cas, perquè no se´ls reconeix l´estatut d´éssers humans: recorda la caracterització dels esclaus presentada per Aristòtil en la seva Política) és un model condemnable, però no tant per raons ètiques com per raons antropològiques; una societat així organitzada és, si se´m permet el lleuger joc de paraules, una societat contra natura, una societat que violenta allò que a la condició humana li és més propi (entre altres coses perquè ve inscrit en última instància en el seu mateix codi genètic).
Manuel Cruz, Ernst Tugendhat. El hombre, ese animal que delibera , Claves de razón práctica, Julio/Agosto, nº 124
Comentaris