Suspensió de pagaments existencial.

La felicitat plena no es pot concebre sense el plaer, però el plaer tot i ser una de les seves condicions necessàries no és la condició suficient. I si per a l´ésser humà en la seva existència limitada li és impossible aconseguir una felicitat completa el plaer resulta, en comparació amb altres condicions, la condició més prescindible, fins i tot s´aconsella no obsessionar-se amb ell perquè pot fatalment destruir-la per complert. És una constant entre la majoria dels partidaris de la felicitat desvincular la felicitat del plaer. Els pares de la Camil•la no són l´excepció: una cosa és passar-s´ho bé, un estat efímer i momentani, el plaer que sentim, i altra, el sentiment que es relaciona amb tota la nostra vida, la felicitat autèntica.
El dictamen aristotèlic sobre una vida dedicada a la satisfacció del plaer és força contundent: “Els homes vulgars es mostren completament servils a preferir una vida de bèsties” (Ètica a Nicòmac, 1096b). Aquesta acusació del gran Aristòtil ha pesat com una llosa al llarg de la història sobre aquelles doctrines filosòfiques que han centrat la seva reflexió ètica sobre la felicitat, que han estat obligats a dedicar molt de temps a defensar la seva reputació davant la incomprensió general, tot i adduint que quan parlen de felicitat o de plaer no estan parlant de qualsevol tipus de plaer, sinó de plaers refinats, de plaers intel•lectualitzats, de plaers moderats, de plaers compartits, de plaers, al capdavall, pròpiament humans. Epicur, per exemple, va haver d´enfrontar-se amb els que l’injuriaven, distanciant-se dels golafres i els luxuriosos i identificant-se amb els sobris i els austers. En el segle XIX John Stuart Mill també va haver de respondre a les mateixes ofenses amb una frase afortunada que resumia la seva idea de felicitat: “prefereixo ser un Sòcrates insatisfet a un porc satisfet”.
Tanmateix, aquestes definicions em resulten decebedores, les sento buides i retòriques, em remeten a un sentiment estrany i fals. Els pares de la Camil•la, per exemple, parlen d´una sensació de satisfacció que neix del repàs retrospectiu de tota la nostra vida. Pot haver algú que sincerament pugui recordar que ha experimentat una sensació similar algun cop? I si l´ha experimentat, si l´anàlisi ha estat objectiva, l´ha fet sense cap mena d´autoengany ni muntatge on únicament apareixen les escenes més reeixides? En canvi, la satisfacció instantània i breu dels plaers obtinguts en activitats poc elegants o no massa respectables tothom l´ha sentit. Només l´èmfasi que tots dos posen en els efectes perniciosos de seguir per aquest camí poden fer-nos desistir i acceptar per prudència la definició proposada per aquests assenyats progenitors.
Amb tot, crec que aquesta felicitat, si existís, tampoc estaria exempta d´una de les mancances dels plaers vulgars: la seva fragilitat, la seva temporalitat. Per què podem donar per tancada la valoració de la nostra vida, quan qualsevol imprevist pot capgirar de cop el resultat? Tot i que un utilitarista pot suggerir que caldria realitzar una auditoria desapassionada dels guanys i les pèrdues abans de declarar-se en suspensió de pagaments existencial, sóc més del parer de Freud segons el qual una pena pot tenir més valor que mil alegries. L´infortuni pot presentar-se tan bon punt s´ha tancat caixa.

Bibliografia:

Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil·la, (capítol 10), Gedisa, Barna 2001
Sigmund Freud, El malestar en la cultura, Alianza Editorial, séptima edición, Madrid 1980

Michel Onfray, La fuerza del existir. Manifiesto hedonista, Anagrama, Barna 2008

Esperanza Guisán, Manifiesto hedonista, Anthropos, Barna 1990

Aristòtil, Ètica a Nicòmac

Albert Jacquard, Pequeña filosofía para no filósofos, Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, Barna 1998

Epicur, Carta a Meneceu