Del principi de plaer al principi de realitat.

... qui fixa l´objectiu vital és simplement el programa del principi del plaer; principi que regeix les operacions de l´aparell psíquic des del mateix origen; principi l´adequació del qual i eficiència no admet cap dubte, per més que el seu programa estigui lluitant amb el món sencer, tant amb el macrocosmos com amb el microcosmos. Aquest programa ni tal sols és realitzable, ja que tot l´ordre de l´univers se li oposa, i no inclou el propòsit que l´home sigui "feliç". El que en el sentit més estricte s´anomena felicitat sorgeix de la satisfacció, quasi sempre instantània, de necessitats acumulades que han assolit tensió elevada, i d´acord amb això només pot donar-se com fenomen episòdic. Tota persistència d´una situació esperada pel principi de plaer només proporciona una sensació de benestar tebi, ja que la nostra disposició no ens permet gaudir intensament sinó el contrast, però només en molta escassa mesura l´estable. Així, les nostres facultats de felicitat estan ja limitades en principi per la nostra pròpia constitució. En canvi, ens és molt menys difícil experimentar la desgràcia. (...)

No és gens d´estranyar, doncs, que sota la pressió de possibilitats de patiment tan grans, l´home acostumi a rebaixar les seves pretensions de patiment (com, d´una banda, també el principi del plaer es transforma, per influència del món exterior, en el més modest principi de la realitat); que no ens produeixi estranyesa que l´ésser humà ja es consideri feliç pel mer fet d´haver escapat de la desgràcia, d´haver sobreviscut al sofriment; que, en general, la finalitat d´evitar el sofriment relegui a un segon pla la d´assolir el plaer.

Sigmund Freud, El malestar en la cultura, Alianza Editorial, séptima edición, Madrid 1980