Com vèncer la desgràcia.


Aristòtil ja va advertir que la felicitat plena depenia en part de tenir el vent a favor, de comptar amb el favor de la fortuna, de coses que no estan sota el nostre control. D´aquesta advertència es desprenia la imatge d´una existència despietada per a aquells a qui la fortuna havia oblidat, amb els que qualsevol intent per tirar endavant era frustrat per la fatalitat i la mala sort. Davant d´aquest món inhòspit l´únic que podia oposar els homes és una vida virtuosa, l´única arma amb què de forma digna i valerosa es podia fer front a l´adversitat i la desgràcia.
Més tard, la filosofia estoica avisava que un camí segur cap a la infelicitat és la pretensió de canviar la direcció dels esdeveniments que no depenen de nosaltres. Les màximes estoiques aconsellaven oblidar-se d´allò que és inevitable i concentrar-se en allò que pot estar en les nostres mans, que pot dependre dels nostres esforços i mèrits.
El senyor Ibarra, com els filòsofs clàssics, respon a una pregunta d´un dels seus alumnes: “no hi ha criteris per saber què és el que val la pena fer?”, amb unes màximes que poden servir per orientar-lo cap a la bona vida:
1- Són preferibles les activitats que ens ajuden a créixer i a millorar personalment.
2- Són preferibles les activitats amb les que es pot estendre la felicitat a altres persones.
3- Són preferibles les activitats que tenen una perspectiva de futur a les que només pretenen satisfer necessitats presents.

Bibliografia:

Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 10), Gedisa, Barna 2001

Aristòtil, Ètica a Nicòmac

Epíctet, Manual d´ètica

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"