L´home com a mesura de totes les coses.

Com a geni de la construcció, l´home és molt superior a l´abella: aquella treballa amb la cera que recull de la naturalesa; aquell, amb la matèria molt més fràgil dels conceptes, que primer ha de fabricar en el seu interior. En això és molt admirable l´home, però no només pel seu impuls envers la veritat, al pur coneixement de les coses. Quan hom amaga quelcom darrere d´un arbust i busca en el lloc on va posar-lo i el troba, no hi ha gran cosa a lloar en aquest buscar i trobar: però això és el que passa quan es busca i es troba la “veritat” dins l´àmbit de la raó. (...) En el fons, el que busca l´investigador amb aquest tipus de veritats no és més que la metamorfosi del món en l´home; pretén entendre el món com una cosa de caràcter humà i, en el millor dels casos, aconsegueix sentir que tots dos s´assemblen. (...) El seu mètode no és altre que prendre l´home com a mesura de totes les coses: però, en fer-ho, parteix de l´error de creure que té aquestes coses davant seu d´una manera immediata, com si fossin objectes purs; oblida, per tant, que les metàfores perceptives originals són metàfores i les pren com si fossin les coses mateixes.

Friedrich Nietzsche, Sobre la veritat i la mentida en un sentit extramoral , Traducció Joan B. Llinares, Editorial Diálogo, València 2000
http://www.slideshare.net/mvillarpujol/nietzsche-veritat-i-llenguatge