El Mal de la política.
... el que està succeint en aquesta democràcia de fang no és gens nou. Vostès i nosaltres sabem el que és el Mal. I el Mal detecta els diners fàcils i l’opacitat dels còmplices. Però el que se’ns pregunta als periodistes no és l’origen del Mal, sinó la tolerància i l’alegria amb què es justifica el Mal. I això no hi ha periodista que ho pugui analitzar. El Mal ja no és un error ni una mala pràctica dels murris convertits en delinqüents. El Mal és, simplement, un estadi de la política que ha aconseguit desplaçar els principis ètics sobre els quals es basa la representativitat. ¿O és que potser hi ha algú que pugui justificar l’enriquiment dels seus sense la mínima recompensa de rebre res a canvi?
Se’ns dirà que el sistema ofereix als ciutadans disconformes la possibilitat d’una regeneració política. ¡Si no els agrada l’estat actual de coses, facin alguna cosa! ¡Participin! ¡Desemmascarin els impostors! Però alguna cosa em diu que ja no hi som a temps. Perquè l’entramat polític, financer i mediàtic ja s’ha soldat. Personalment, em sento incapaç de definir el Mal una vegada més. Entre altres coses, perquè a aquestes altures no em sento ni tan sols capaç de considerar-me prou fort per deixar de sucumbir a la temptació d’una suculenta propina. Quan la corrupció està tan estesa, ¿qui es pot creure insubornable? Aquest és l’autèntic triomf dels corruptes. El triomf no consisteix a haver convertit els diners tangibles en valors invisibles. L’autèntic triomf de la corrupció és haver consolidat la idea que l’incorruptible és un idiota i que el poder és cosa dels espavilats i no dels ètics.
Davant d’aquest estat de coses, ¿per què esperar els historiadors que analitzaran la merda d’avui amb el perfum de demà passat? Participar ja no compensa. A certes edats, l’únic que compta és ser espectador en temps real de la fi del nostre món democràtic. Quan les energies per al canvi es dissolen en si mateixes, guardem-les per assistir en primera fila al drama de la gran estafa democràtica. O, potser, deu ser que, simplement, estem fatigats.
Se’ns dirà que el sistema ofereix als ciutadans disconformes la possibilitat d’una regeneració política. ¡Si no els agrada l’estat actual de coses, facin alguna cosa! ¡Participin! ¡Desemmascarin els impostors! Però alguna cosa em diu que ja no hi som a temps. Perquè l’entramat polític, financer i mediàtic ja s’ha soldat. Personalment, em sento incapaç de definir el Mal una vegada més. Entre altres coses, perquè a aquestes altures no em sento ni tan sols capaç de considerar-me prou fort per deixar de sucumbir a la temptació d’una suculenta propina. Quan la corrupció està tan estesa, ¿qui es pot creure insubornable? Aquest és l’autèntic triomf dels corruptes. El triomf no consisteix a haver convertit els diners tangibles en valors invisibles. L’autèntic triomf de la corrupció és haver consolidat la idea que l’incorruptible és un idiota i que el poder és cosa dels espavilats i no dels ètics.
Davant d’aquest estat de coses, ¿per què esperar els historiadors que analitzaran la merda d’avui amb el perfum de demà passat? Participar ja no compensa. A certes edats, l’únic que compta és ser espectador en temps real de la fi del nostre món democràtic. Quan les energies per al canvi es dissolen en si mateixes, guardem-les per assistir en primera fila al drama de la gran estafa democràtica. O, potser, deu ser que, simplement, estem fatigats.
Joan Barril, Em veig i no em crec, El periódico de Catalunya, 07/04/2010
Comentaris