Xerrades sobre violència de gènere a alumnes de l'ESO.
 |
En Chema i la María Jesús parlen i parlen amb els nanos en el seu mateix llenguatge. No els jutgen, no els recriminen les accions... només parlen i pregunten. Si no fos per l’uniforme, el blau fosc propi de la Policia Nacional, qualsevol espectador pensaria que és davant de dos psicòlegs especialitzats en adolescents. I dels bons. I en certa manera hi ha part d’això després de passar-se de dilluns a divendres recorrent escoles i instituts del districte Puente de Vallecas de Madrid fent xerrades sobre assetjament escolar, ciberassetjament, ús legal de les tecnologies, violència de gènere... “Les temàtiques varien, però de fet sempre és la mateixa: respecte al proïsme”, assenyala en Chema, delegat de Participació Ciutadana en aquest districte madrileny, caracteritzat per la multiculturalitat a més de presentar un dels índexs més baixos de renda per càpita de la ciutat.
Els trobem a l’institut Domínguez Ortiz. Els nanos ja estan acostumats a la presència de les motos a l’aparcament. “Venim molt, a aquest i a tots els de la zona. Aquest matí estem amb els de 3r d’ESO i després, a una escola , amb nens de 5è de Primària . És clar que cal començar aviat perquè a aquestes edats ja estan més que acostumats a les xarxes socials i aquí sorgeixen molts problemes. Als més petits no els parlem de violència de gènere com a tal, sinó que ens centrem en el respecte, la base de tot”, diu en Chema . Als de 3r d’ESO sí que els parlen de violència de gènere, perquè a aquestes edats comencen els primers festejos i ja es donen casos de violència masclista. És possible als 14 o 15 anys? “No ho dubtis. Hi ha casos i sembla que van a més. El problema és que les noies tenen una idea de l’amor que porta aparellada certa submissió, fer el que ell digui, anul·lar-se en poques paraules. I ells defensen la gelosia com a instrument d’amor i, d’aquí, a la submissió”, afirma la jove agent, que reconeix que en més d’una ocasió, durant el transcurs de les xerrades que fan, han detectat casos entre els mateixos alumnes tant de patir violència de gènere com de viure a casa seva situacions d’aquestes característiques.
La xerrada comença amb preguntes: “Sabeu el que és la violència de gènere?” Comencen les respostes col·lectives fins que arriba la definitiva. Sí, la que exerceix un home a la seva parella o exparella. “Per què no ho és la d’una dona cap al seu marit?” Més respostes col·lectives fins a descobrir que l’origen d’aquesta violència té a veure amb el masclisme, amb una ideologia masculina basada en la submissió femenina, en la idea que la dona és propietat de l’home. D’aquí es passa a la realitat dels quinze anys, al primer nòvio /a, al paper que exerceixen elles i al que exerceixen ells... i a la pregunta clau arran que n’hi ha alguns als quals no els agrada que les seves nòvies agradin a altres nois: “Què en penseu, de la gelosia?” Alguns adolescents clamen que “una mica de gelosia és bona”. “Què és una mica?”, pregunta la María Jesús . Els dubtes afloren entre els estudiants assistents. El fet de parlar de la qüestió obliga a reflexionar-hi, ja no valen les respostes a la babalà .
La María Jesús els colla en aquest punt i en Chema dóna el cop de gràcia: “Trobes que està bé que tu que has conegut la teva novieta amb malles i que t’encantava així li prohibeixis que se les posi perquè no la mirin els teus amics?” Silenci. “I tu, que t’encanta vestir així, per què en fas cas?, li diries al teu pare que el teu nòvio no et deixa posar les malles?”, pregunten els policies. Resposta unànime: Noooo. “Potser –diu en Chema – és perquè sabeu que el que ell us està demanant no està bé”. Una jove aixeca la mà i afir-ma que no, que ella no deixarà que ningú li prohibeixi vestir com vulgui, perquè això aniria en contra seva. “Deixaria de ser jo”. Un altre noi diu que ell no prohibiria mai res a la seva nòvia , “primer, perquè m’agrada i, segon, perquè confio en ella”. La cosa s’anima.
Confiança en la parella, aquí hi ha la clau. I en Chema insisteix: “Si la teva nòvia no et deixa veure els missatges o les fotos que penja en privat, què fas?” La defensa que es feia segons abans de la confiança s’esvaeix: “M’enfadaria perquè això voldria dir que amaga alguna cosa”. Però, per què ha d’amagar res? Si està amb tu, deu ser perquè ho vol així. Si no, marxaria... Novament les paraules de la María Jesús els fan reflexionar. I ella els explica que en Chema i ella –cadascú té la seva parella– dinen plegats tot sovint quan acaben el torn. “Som amics i les nostres parelles ho saben. Ells confien en nosaltres perquè si no ho fessin els provocaria un gran patiment. Qui us hadit a vosaltres que estimar és patir?” Alguns es remouen inquiets als seients.
Pensar sempre provoca inquietud i més en aquestes edats en què la informació, procedent majoritàriament dels seus iguals, flueix de manera desordenada i no sempre de manera adequada. En Chema projecta una sèrie en vídeo, petits curts en què es veuen dones colpejades, trencades, mortes de por, i homes convertits en animals que, tot i això, no deixen de dir que estimen la dona angoixada. Amor? “No, això no pot ser mai amor. Qui t’estima no et pot fer patir”, clamen uns nanos. Al seu costat, d’altres fan que sí a aquestes paraules, amb entusiasme, encara que sempre reflexius. La María Jesús mira l’escena amb deteniment. Es fixa molt en cadascun dels assistents, sobretot, entre els que callen, en els que durant tota la sessió (i especialment durant la projecció dels vídeos) es van fent petitons al seient.
Aquests nois són els que ens interessen, indica, perquè són els que tenen problemes. “En les nostres xerrades hem detectat noies que estan patint violència de gènere, a les quals el nòvio les té bloquejades, les controla constantment. I quan són aquí, es veuen projectades en la xerrada i en el vídeo. Així que s’acaba, marxen corrent, amb por de trobar-se amb nosaltres. O bé nanos que ho estan vivint a casa seva... En aquests casos parlem amb la directora i en fem un seguiment ... I tornem. Tenen la vida per davant, hem d’intentar-ho”, diu en Chema.
Comentaris