Modernitat, ressentiment i tecnocapitalisme.
Introduir el concepte de modernitat a partir d’aquells que la denigren i critiquen sembla pretenciós. L’economista alemany Albert O. Hirschman distingeix tres episodis a la història en què els atacs a la modernitat es van prodigar sobre els aspectes que millor la defineixen. Una primera onada es va produir immediatament després de la Revolució Francesa, en 1749, on van ser atacades la igualtat davant la llei i els drets de l’home; una segona, després de 1848, en què l’atac es va adreçar contra la democràcia i el sufragi universal; i, la tercera onada, es va produir a partir de la segona meitat del segle XX, on l’objectiu va ser fer caure l’Estat del Benestar.
A partir de la lectura del suggerent article d’en Lluís Pla, “Sobre resentimiento y democracia …”, m’ha semblat profitós convocar tres filòsofs que van fer del ressentiment un dels temes centrals de la seva reflexió per enfrontar-se a les idees d’igualtat i democràcia, dos dels pilars de la modernitat. El meu objectiu en aquest article és discutir algunes de les seves tesis.
El primer és Nietzsche. Segons el pensador alemany, la idea de ressentiment expressa el pathos de la pleb i de la democràcia. Neix d’allò més baix de la humanitat i s’eleva infectant a allò més alt. Max Scheler és el següent. La seva tesi és que el ressentiment és la conseqüència d’una promesa incomplerta per part de la democràcia. L’ideal igualitari contínuament és contradit per la realitat. I per últim, el filòsof neerlandès Menno Ter Braak. La creença en la igualtat, declara, proporciona al ressentiment un poder extraordinari. El nazisme no és l’oposat a la democràcia sinó la seva realització perversa.
El crit de protesta que apareix a la Genealogía de la Moral de Nietzsche: “Algú ha de ser culpable de la meva desgràcia” és el que identifica al ressentit, però no necessàriament distingeix al dèbil del fort, com veurem, sinó també caracteritza als superiors que estan preocupats per les repercussions causades pels inferiors persuadits pels efectes benèfics de la igualtat (feminisme, migrants, minories …) al seu estatus. Normalment, les conseqüències negatives del ressentiment acostumen a caure del costat del més vulnerable, de qui està més exposat al sofriment, el dany i l’opressió. Tanmateix, no sempre el ressentiment és un fenòmen ascendent com sostè Nietzsche. És un fet que els privilegis no sempre forgen el caràcter. En canvi, els habituals de la humiliació i la injustícia presenten una actitud molt més afirmativa (amor fati) davant dels infortunis que els a priori considerats “superiors”.
A diferència del que plantegen els tres autors anteriors, no és un sentiment que defineixi una època, la modernitat, sinó que hi ha moments anteriors, als inicis de la pràctica filosòfica, en què el ressentiment s’ha manifestat i no pas només entre les anomenades classes inferiors. Analitzem el cas Calicles, per exemple. Calicles, el sofista enigmàtic del diàleg Gòrgies, respon a Sòcrates que la seva classe social ha estat desposeïda per aquells que creu són els que governen il•legítimament la ciutat, els dèbils. Ofès, declara que la democràcia, el govern dels dèbils, és una anomalia en un món en què el més natural és que el fort governi al dèbil. Les normes convencionals pròpies de la democràcia només afavoreixen als que per naturalesa haurien d’estar sotmesos pels forts.
Un altre cas podria ser el d’Aquil•les. El millor dels guerrers grecs, ultratjat i ferit el seu orgull pel seu cap Agamenon no només abandona el combat, sinó que a més desitja que els seus excompanys pateixin una gran desfeta davant els troians, La còlera famosa d’Aquil•les, el text literari inaugural d’Occident, comença amb el ressentiment d’aquell que s’autoconsidera i és considerat el més gran d’entre els grans, un semidéu. Ni l’armadura més impenetrable protegeix de les debilitats més íntimes ni immunitza a les pells més delicades de l’adversitat i la injustícia. Com veiem, la democràcia acusada de promoure el ressentiment, cronològicament encara quedava molt lluny, en un món en què el valors aristocràtics no tenien competència.
D’altra banda, en el món aristocràtic medieval feudal, no van ser pocs els que van trencar el seu jurament de fidelitat als seus senyors perquè se sentien infravalorats, buscant un altre senyor a qui servir. Aquest ressentiment és el nom de la traïció que es castigava amb la més gran de les penes que podem imaginar.
I, curiosament, va ser en un món dominat per valors aristocràtics on es va forjar un moviment que va capgirar la manera d’entendre la societat. Una societat basada en valors del tot oposats a l’anterior i generant, alhora, la reacció i el ressentiment d’aquells que interpretaren aquest esdeveniment com una pèrdua que caldria reparar. La Revolució Francesa, així com tots els moviments revolucionaris que van aparèixer a Europa al llarg del segle XIX, van causar els seus corresponents moviments contraris, de nostàlgics que desitjaven el retorn dels ideals de l’Antic Règim. Ressentits que voldrien capgirar el capgirament que els ressentits revolucionaris havien provocat. ¿Podem incloure a Nietzsche dins del grup d’aquests ressentits nostàlgics d’un món que ha deixat d’existir?¿o, va ser així com va ser malinterpretat per aquests moviments reaccionaris?
Una rebequeria semblant a la d’Aquil•les es repeteix entre les elits actuals. Qualsevol iniciativa de legislar per algun govern o institucions globals determinats comportaments i pràctiques (el control d’accés als menors a internet o l’ exigència de responsabilitats de les plataformes digitals sobre la veracitat de determinats continguts, són dos exemples) és interpretat pels caps d’aquesta simbiosi tecnopolítica que ens domina com un senyal inequívoc d’hostilitat. El xantatge, la intimidació mafiosa, les advertències, l'ús de la força … formen part del catàleg de reaccions causades per la seva hipersensibilitat a l’agravi. Tot i que en algun moment freguen l’infantilisme, el cinisme, per no dir el patetisme, no s’han de passar per alt per si un cas. Pocs s’atreveixen a provocar la seva ira. “Ja que no se m’ha concedit el premi Nobel de la Pau, no em sento obligat a pensar únicament en la pau”, declarà el líder més actiu de l’actual elitisme. Barallats amb el món, negar-se a col•laborar en el finançament d’institucions internacionals que lluiten contra la fam i la misèria, colonitzar el planeta Mart o l’intent de construir-se un búnker en Nova Zelanda formen part, entre d’altres, de les diferents formes d’expressar el seu desinterès per comprometre’s amb la millora i protecció del planeta i dels qui l’habiten. ¡Obeïu-nos o farem que tot s’enfonsi!, és el clam que uneix les veus d’aquests éssers superiors.
L’altra qüestió que cal resoldre és determinar si el nazisme no és l’oposat de la democràcia sinó una de les seves realitzacions. La democràcia que hem viscut, la democràcia que neix amb la modernitat, és una democràcia que ha anat sempre acompanyada del sistema econòmic anomenat capitalisme. Tanmateix, l’una i l’altre parteixen de premisses diferents. Mentre que la primera ens parla d’igualtat, el segon viu de la desigualtat. Tots dos han coexistit amb més o menys friccions. Com a molt, en moments d’hegemonia socialdemòcrata s’ha intentat paliar, que no pas eliminar del tot, les bretxes generades per l’economia de mercat. De vegades s’ha assolit, d’altres no. I són aquests moments de crisi en què les contradiccions del sistema es fan més evidents, en què la desigualtat real contradiu la igualtat teòrica, la qual cosa genera frustració i malestar generalitzat. Tanmateix, el neoliberalisme ha estat hàbil fent que el ressentiment de la ciutadania s’hagi adreçat més a la democràcia i la seva confiança en les normes, que no pas al sistema econòmic, identificat retòricament amb la llibertat i la desconfiança en les regles. A més, els relats que més interès han despertat són aquells que esgrimeixen que la salvació del naufragi econòmic i social serà exclusiva per a aquells que portin gravada una contrasenya identificable en el seu cos o en la seva ànima, és a dir, una nova versió d’ El rai de la Medusa. Com afirmà Mark Fisher, el ressentiment és l’ham que al final la classe treballadora s'empassa. Cada cop es va consolidant la creença que amb menys controls per part de l’estat, és a dir, amb menys democràcia, el mercat funcionaria amb més eficàcia i la situació de la ciutadania, en conseqüència, milloraria. Tan bon punt, quan aquesta creença hagi quallat del tot en la majoria de la població, el següent pas seria abandonar totalment el concepte democràcia, que sobreviu encara nominalment, pel nou horitzó que obren les noves tecnologies, i així, pujar un esglaó més cap a un capitalisme autoritari que, de facto, suposaria una versió actualitzada (2.0) dels règims nazi o feixista. Com a conclusió, no és el nazisme el fill bastard de la democràcia, tal com ho defensa Braak, sinó que és el resultat d’un divorci entre la democràcia i el capitalisme, quan aquest últim considera que aquella fa més nosa que servei per aconseguir els seus objectius últims. Arribats aquí, la pregunta és: què ens queda d’allò anomenat “modernitat”?
Manel Villar
Barcelona, 18 de febrer de 2026
BIBLIOGRAFIA
ALABAO, Nuria, “Desindustrialización y nostalgia”, ctxt 21/01/2026
BRONCANO, Fernando, “La fuerza de los lazos débiles: el resentimiento”, El laberinto de la identidad 11/11/2018
COMPAGNO, Antoine, Los antimodernos, Barcelona, Acantilado 2007
CRUZ, Manuel, Resabiados y resentidos, Barcelona, Galaxia Gutenberg 2025
GÓMEZ VILLAR, Antonio, “Crisis de las clases medias. De la meritocracia al resentimiento”, espacio-publico.com 13/03/2023
HIRSCHMAN, Albert O., Deux siècles de rhétorique reactionaire, Paris, Fayard 1991
KATSAFANAS, Paul, “Incandescent anger”, aeon 23/12/2026
NIETZSCHE, Friedrich, La genealogia de la moral, Barcelona, Edicions 62 1995
PLA VARGAS, Lluís, “Sobre resentimiento y democracia. Menno Ter Braak: la campana anuncia la ola”, Disputatio. Philosophical research. Butlletin 12, nº 26, pp117-137 2023
SEVERINO, Emanuele, El capitalisme sense futur, Sabadell, Edicions Enoanda 2025
SOCIOLOGIA INQUIETA, “Max Fisher: el deseo de encontrar una alternativa”, substack.com/home/post/p-18102683 08/12/2025
Comentaris