287: Judith Butler, “Cap de nosaltres repararà el món sol”
Idealment, tots entendríem que les restriccions sota les quals se’ns demana viure estan vigents per protegir les persones de malalties i morts. I les pràctiques de rastreig de contactes són importants per garantir que les persones es posin en quarantena de manera efectiva per no propagar el virus. Però fins i tot quan es presenten regulacions raonables algunes persones es resisteixen a ser regulades pel govern. Hi ha algunes persones a l’esquerra que prenen aquest punt de vista, creient que el govern només vol més vigilància sobre la seva població. Desafortunadament, en molts països això és cert. Als Estats Units, la negativa a complir amb les restriccions és aclaparadorament de la dreta. Són antigovernamentals fins i tot perquè adoren Trump: ell mateix és un infractor de la llei, i d’ell els agrada això. Però, tot i així, fins i tot les regulacions raonables emeses i aplicades per un govern que no és de confiança seran sospitoses i rebutjades. Aquesta és una de les raons per les quals el govern ha de representar de manera més completa i transparent la voluntat del poble, perquè regulacions com aquestes puguin acceptar-se de bona fe.
L’individualisme possessiu de tipus capitalista és només una variant històrica del “subjecte”. La pandèmia ens dona l’oportunitat d’entendre’ns a nosaltres mateixos com a més connectats. Respirem els uns amb els altres; toquem les superfícies tocades per uns altres; ens freguem amb estranys. Cantem junts; ens dirigim els uns als altres amb aquesta mateixa veu. Tot això es dona per fet, és la manera en què els nostres cossos s’afecten entre si en els intercanvis socials quotidians, alguna cosa que s’ha convertit de sobte en motiu de preocupació, formes de contacte que temem i de les quals ens protegim. Com a criatures encarnades, els humans depenen els uns dels altres; els seus cossos són porosos i comparteixen un món comú d’aire, aigua i superfície. En aquest sentit, la pandèmia pot motivar-nos a oposar-nos al canvi climàtic, ja que veiem com el nostre benestar, en una part del món, està profundament relacionat amb el benestar dels altres, que viuen a distància. I, no obstant això, veiem la reacció de la dreta als Estats Units, tan individualista com nacionalista. L’individualisme és, al final, l’himne nacional, per dir-ho així, i va en contra d’això. Tenim una lluita per afrontar.
La crua realitat de la desigualtat econòmica està amb nosaltres, i veiem que les persones amb menys recursos tenen més probabilitats d’emmalaltir més greument i tenir un risc de mort més elevat. Per tant, la mortalitat pot ser una condició humana, sí, però les taxes de mortalitat amb massa freqüència reflecteixen les desigualtats socials i econòmiques radicals que caracteritzen la nostra societat. És també una qüestió socioeconòmica.
Comentaris