Humanitats Zoom.
És evident que Zoom ha estat un instrument útil i que pot seguir-ho sent, però sempre deixarà aquest regust protèsic, de plenitud amputada. És millor seguir fent classe i seguir fent reunions laborals que apagar el món, no cal posar-nos absurdament apocalíptics. Però Boada ho tenia clar: “Zoom fa la comunicació més objectiva”, i això en boca d’un humanista és una advertència i una crítica: objectiu és el contrari de subjectiu, i l’única comunicació que fa i permet sentit és la que basteix ponts entre subjectes.
Penso exactament el mateix que Boada, però fa temps que hi veig una ironia: la filosofia va néixer com un contrapès a la subjectivitat. Sòcrates mor perquè la massa i els demagogs torcen les paraules, i Plató escriu contra la retòrica -avui en diríem màrqueting polític- dels sofistes i a favor de l’objectivitat del saber. Per això a la República es recomana expulsar els poetes de l’estat, no fos cas que corrompessin les ànimes dels filòsofs. Els pare del pensament occidental assenyala als grans oradors per dir que darrere la seva forma hi ha un fons pervers, i l’essencial i el veritable sempre es troben en el fons destil·lat d’eacarafalls. Retorn al present: a Zoom, la seducció de la presència física està escapçada. Les cares i els cossos atractius pesen menys, les veus fortes no afecten de la mateixa manera, el carisma no travessa bé el sedàs digital. No s’assembla això al racionalisme desapassionat que sempre ha demanat el carril central de la filosofia?
Un pensador que compartim Boada i jo és Peter Sloterdijk, i una paraula pròpia del filòsof alemany va sortir durant el debat: coimmunisme. Sloterdijk defensa que el primer imperatiu no és el de comunitat, sinó el d’immunitat. Per tal de sobreviure, els humans es construeixen esferes protectores -úters fora de l’úter- ecològiques, tecnològiques, psicològiques i socials. Només amb aquesta homeòstasi conquerida, comencen els estadis superiors als quals ens mou la pulsió eròtica: el desig d’incorporar l’altre a la bombolla del jo i dels meus. Sloterdijk defensa el coimmunisme contra el comunisme perquè creu que, si alguna cosa demostra el segle XX, és que les filosofies polítiques de la fusió sense immunitat han conduït al totalitarisme. Per Sloterdijk, el globalisme neoliberal també és una manera de comunió violenta, d’imposar un únic relat que lesiona els equilibris entre diferències. La democràcia liberal seria un correctiu a l’utopisme de l’esquerra i de la dreta: com que la comunió absoluta no és possible, ajudem-nos els uns als altres a protegir les minories i impedir la tirania dels molts sobre els tots, sigui la tirania del Camarada o sigui la tirania del Mercat. En altres paraules, coimmunitzem-nos.
La disposició visual de Zoom em recorda a la idea d’espuma de Sloterdijk. Segons el filòsof alemany, hem d’acceptar que no és possible viure en una única bombolla de sentit, que no hi ha un únic punt de vista que ens pugui agermanar a tors en un relat universal sense caure en el totalitarisme. Alhora, tal com el virus o el canvi climàtic demostren, estem interconnectats i depenem els uns dels altres. Per això Sloterdijk recomana l’espuma contra el megaglobus: petites bombolles de sentit les unes al costat de les altres que es relacionen amb generositat però sense intentar traspassar amb violència les membranes que les separen. A diferència del comunisme totalitari, el coimmunisme democràtic va més de la deliberació lenta i farragosa d’una reunió de Zoom que de la seducció d’un líder carismàtic en un míting presencial. A Zoom, cadascú és una illa i no pot saltar mai les barreres que el separen de l’altre: ens veiem al costat del veí contribuint a un collage de colors i formes que mai es barregen del tot, i alhora volem i podem comunicar-nos.
On deixa això el plaer de la classe magistral, de la xerrada sense distància de seguretat? Penso que la condició humana és fragmentària tal com la va descriure Wittgenstein. No podem jugar a tots els jocs amb un sol llibret de normes: el que val per al joc polític, no val per al joc educatiu, el que val per l’amistat, no val per l’amor, i sempre hi ha una tensió irreductible entre tots els llenguatges de la vida que som capaços de parlar. Zoom és el medi per un llenguatge àrid i distanciat, on el contingut prima sobre la forma, l’objecte per damunt del subjecte. Una classe o una conversa són entorns humanistes que aspiren a integrar-ho tot. Però és que la democràcia és inhumana. Per a les classes, les cites o les converses entre amics, el confinament demostra que Zoom se’n pot anar a dida. Però els consells de direcció, les reunions de veïns o les assemblees potser serien més justes si es fessin a través de Zoom. Serien més carregoses i frustrants, que és el mitjà natural per al missatge de la sempre insatisfactòria democràcia liberal.
Joan Burdeus, Una filosofia del Zoo, nuvol.com 26/06/2020
Comentaris