Noies al sofà.

Noies al sofà by Balthus

Vladimir Nabokov, a Lolita, va descriure amb tota la seva complexitat l’atracció poderosa i anàrquica de la sensualitat adolescent sobre una mirada adulta. Al segon volum de la seva A la recerca del temps perdut, A l’ombra de les noies en flor, Marcel Proust exposa magistralment com aquella atracció marca el ritme de tota una època. Un tercer clàssic de la narrativa del segle XX, La mort a Venècia, presenta un adolescent com el protagonista i l’objecte d’un desig sense solució. El Tadzio de Thomas Mann és el representant genuí d’una fredor magnètica i sensual que causa estralls. La literatura moderna recull repetidament un escenari que ja Plató havia insinuat al Fedre: la força imbatible d’una bellesa misteriosa encara en construcció. No tinc cap dubte que el pintor que tradueix més aquesta força és Balthus (Balthazar Kłossowski). Contra l’escàndol de molts, que l’acusaven de perversió, ell sempre va assegurar que la seva pintura era sagrada i, fins i tot, religiosa. Els amics, entre ells Picasso, Miró i els surrealistes, el van defensar, reivindicant la modernitat del seu art.

Però Balthus no es recolzava en els seus contemporanis sinó en l’art religiós i eròtic del Renaixement. Les seves figures són distants i estàtiques com a Mantegna i Piero della Francesca; el seu refinament recorda Correggio. A Noies al sofà, com a la majoria de les seves teles, el poder de les protagonistes és enigmàtic i cruel. Són àngels i diablesses al mateix temps, i el seu domini es fonamenta en l’ambigua superioritat de l’instint sobre la raó.

Rafael Argullol, L'ambigua superioritat de l'instint sobre la raó, Ara 20/09/2015