Natura morta.

Natura morta by Giorgio Morandi

Les natures mortes són, en certa manera, la conseqüència de la interiorització de la mirada en el moment en què l’art s’allunya de l’èpica religiosa i mítica. Els pintors dels Països Baixos i del nord d’Alemanya són els primers a valorar la nova llar burgesa, i els seus objectes. Després, al llarg del segle XVII, les natures mortes s’estenen a tot Europa. Gairebé sempre els objectes pintats tradueixen un simbolisme que va més enllà dels mateixos objectes per adquirir un fons transcendent. La naturalesa morta per excel·lència és la que remet al memento mori i, per això, la calavera té un gran protagonisme en la visió barroca de Zurbarán, Valdés Leal i tants d’altres.

La Il·lustració i el Romanticisme van repudiar aquest gènere pictòric, considerat menor i amb escàs valor intel·lectual. Però, potser sorprenentment, les avantguardes van recuperar una determinada interpretació de la natura morta, allunyada, això sí, dels anteriors simbolismes transcendents. Cézanne va ser un dels primers a defensar el valor d’aquesta pintura “modesta” que li permetia disseccionar la relació de les formes amb els colors. Els cubistes van insistir en la mateixa direcció, en especial Braque, Picasso i Juan Gris, que va convertir la natura morta en el referent central del seu art.

El meu favorit és Giorgio Morandi, que aplica una mena de franciscanisme radical a la seva pintura. Per a Morandi, la humilitat de l’objecte és l’expressió de la seva pròpia essencialitat. Els seus colors habiten la penombra; les seves formes són pures, lleugeres. Mai una natura morta havia estat tan viva.

Rafael Argullol, La vida d'una natura morta, Ara 06/09/2015