Roberto Esposito i la biopolítica.

Roberto Esposito, al seu llibre Bios (2004) i, sobretot, en l’article “Totalitarismo o biopolítica” (2006), proposa una dicotomia diferent. Parla de dos “paradigmes” que són “radicalment diferents” i que estan “destinats a excloure’s recíprocament”. El paradigma del totalitarisme (en el qual inclou Arendt, Aron, Talmon, Furet, Léfort i Gauchet, i en el qual podria agregar Heller i Féher) postula una filosofia teleològica de la història i una contraposició dicotòmica entre el totalitarisme i la democràcia: l’eix de la història d’Occident és el progrés de la democràcia, i encara que aquest s’hagi vist temporalment interromput pel nazisme i el comunisme, ambdós han estat derrotats i superats per la democràcia. En canvi, el paradigma de la biopolítica, que Esposito identifica amb Nietzsche i Foucault, no imposa a la història una filosofia determinada, sinó que es deixa guiar per la lògica immanent als esdeveniments mateixos: aquests no segueixen una seqüència lineal ni pertanyen a un únic camp privilegiat, sinó que sorgeixen en la cruïlla entre processos heterogenis, com els fenòmens de la vida i els de la política.

No obstant això, Esposito posa en joc una nova dicotomia: d’una banda, el caduc marc de l’Estat modern, en el qual inclou la democràcia i el comunisme; d’altra banda, el nou marc de la biopolítica, que sorgeix amb el liberalisme, sofreix una inversió tanatopolítica amb el nazisme i en les últimes dècades s’ha convertit en el nou horitzó històric que permet explicar els fenòmens més diversos (biotecnologies, conflictes ètnics, terrorisme islàmic, etc.), de manera que cabria subsumir el concepte de globalització en el de biopolítica.

Aquesta nova dicotomia deixa moltes coses sense explicar. Si l’igualitarisme comunista és hereu de la democràcia moderna, ¿per què va seguir una deriva totalitària i, sobretot, per què minimitzar-lo, fent-lo més semblant a la democràcia i oposant-lo al nazisme, malgrat que va causar més morts, va durar més temps i es va estendre a més països que el Tercer Reich? D’altra banda, si el racisme nazi és aliè a aquesta mateixa tradició moderna, ¿com s’explica la seva aparició? I si recorrem al concepte d’“autoimmunització”, com fa Esposito, per explicar la inversió de la biopolítica liberal en la tanatopolítica nazi, ¿aquesta mateixa inversió no revela que el racisme nazi s’inscriu també en determinades línies de la tradició moderna, com la jerarquia eurocèntrica de les races, l’imperialisme colonial, la teoria de la degeneració racial, la pràctica de l’eugenèsia, etc., com havien assenyalat Arendt i Foucault? En fi, ¿per què establir una contraposició entre Arendt i Foucault, quan són tantes les afinitats entre ambdós, no sols pel que fa a la crítica a les tres ideologies polítiques modernes (liberal, nacionalista i marxista), sinó també quant a la crítica a les concepcions teleològiques de la història?

Esposito comet les mateixes simplificacions i inconseqüències que atribueix al paradigma del totalitarisme: assimila democràcia i comunisme, d’una banda, i nazisme i biopolítica, de l’altra; quant al liberalisme, el situa tant del costat de la democràcia com del costat de la biopolítica: “El veritable tall, la distinció conceptualment significativa, no és aquella –vertical– entre totalitarisme i democràcia liberal, sinó aquella altra – horitzontal i transversal– entre democràcia i comunisme, d’una banda –el comunisme com a consumació paroxística de l’igualitarisme democràtic– , i biopolítica, de l’altra, dividida en dues formes antitètiques, però no mancades de relació entre si, que són nazisme i liberalisme, biopolítica d’Estat i biopolítica individual”. A aquesta dicotomia teòrica li correspon una successió històrica igualment dicotòmica: l’època de l’Estat modern, a la qual pertanyerien la democràcia i el comunisme, hauria deixat pas, després del nazisme, a l’època de la biopolítica global.

La contraposició lògica i la successió històrica entre democràcia i biopolítica són tan extremes que Esposito es veu obligat a reconèixer la possibilitat que sorgeixi “una democràcia biopolítica o una biopolítica democràtica”. Però, què pot significar això? No ens en diu res. El seu gran error està a ignorar que la democràcia liberal i la biopolítica, com va assenyalar el mateix Foucault, no s’han succeït històricament, sinó que van sorgir alhora en els segles XVIII i XIX, i des de llavors no han deixat de transformar-se recíprocament. De fet, els primers moviments socials del segle XIX (socialisme, feminisme i anticolonialisme) van ser moviments de defensa de la vida (en la seva triple condició econòmica, sexual i ètnica) i al mateix temps moviments per la radicalització de la democràcia, enfront de les discriminacions imposades per la governamentalitat liberal; quant als Estats de benestar que sorgirien després de la derrota del nazisme, no solament són hereus de tots aquests moviments, sinó que constitueixen la forma més desenvolupada de democràcia biopolítica o de biopolítica democràtica, contra la qual es va alçar en l’últim terç del segle XX la gran ofensiva de la biopolítica neoliberal, la gènesi de la qual també va ser estudiada per Foucault.

Antonio Campillo, Biopolítica, totalitarisme i globalització, Barcelona Metrópolis, Primavera, abril-juny 2010
http://www.barcelonametropolis.cat/ca/page.asp?id=21&ui=360