La llibertat: el més preciós regal.

El més savi dels bojos mai no imaginat diu que la llibertat "es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; (que) con ella no pueden igualarse los tesoros que encierra la tierra ni el mar esconde" (Miguel de Cervantes, Don Quijote de la Mancha).

Té raó Cervantes? Per què? Té raó, al meu entendre, perquè la llibertat és la condició de la vida autèntica, això és, d´una vida basada en activitats volgudes per ells mateixos. Dit d´una altra forma, la llibertat és la condició de l´autorrealització individual i del desenvolupament personal. Una vida imposada per la voluntat aliena és una vida amputada i subalterna, exposada sempre a l´arbitrarietat del poder, una vida -com bé sabia Montesquieu- marcada per la por i el silenci. A força de témer, callar i consentir, l´home sense llibertat aprèn a renunciar a si mateix, això és, a fer allò que el permetria realitzar el seu poder creatiu. L´horitzó vital de les persones està ple de possibilitats, però la vida real es va teixint a base de decisions i de no-decisions, d´accions i de no-accions. La manca de llibertat restringeix i limita aquest horitzó vital: redueix les decisions i accions en àmbits de dominació -són accions i decisions forçades- i desplaça al món imaginari de les no-decisions i les no-accions el que l´individu faria per si mateix voluntàriament. La manca de llibertat ens obliga a renunciar a allò que ens faria feliços o voldríem i fer el que a altres fa feliços o volen. Per això, repeteixo amb l´"hidalgo" universal, la llibertat "es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos".

Andrés de Francisco, Los límites de la izquierda, Claves de razón práctica, Julio/Agosto 2010, nº 204