L´ètica, carregar contra les parets del llenguatge.

... si certes experiències ens inciten constantment a atribuir-les una qualitat que anomenem importància o valor absolut o ètic, això només mostra que al que ens referim amb aquestes paraules no és un sensesentit. Després de tot, al que ens referim en dir que una experiència té un valor absolut és simplement un fet com qualsevol altre i tot es redueix a això: encara no hem aconseguit l´anàlisi lògica correcta d´allò que volem dir amb les nostres expressions ètiques i religioses. Sempre que se´m retreu això, de sobte veig amb claredat, com si es tractés d´una fogonada, no només que cap descripció que pugui imaginar seria apta per descriure el que entenc per valor absolut, sinó que rebutjar-la ab initio qualsevol descripció significativa que algú pogués possiblement suggerir a causa de la seva significació. És a dir, veig ara que aquestes expressions mancades de sentit no mancaven de sentit per no haver trobat encara les expressions correctes, sinó que era la seva manca de sentit el que constituïa la seva pròpia essència. Perquè l´únic que jo pretenia amb elles era, precisament, anar més enllà del món, la qual cosa és el mateix que anar més enllà del llenguatge significatiu. El meu únic propòsit -i crec que el de tots aquells que han tractat alguna vegada d´escriure d´ètica o religió- és carregar contra els límits del llenguatge. Aquest carregar contra les parets de la nostra gàbia és perfectament i absolutament desesperançat. L´ètica, en la mesura que sorgeix del desig de dir alguna cosa sobre el sentit últim de la vida, sobre allò absolutament bo, allò absolutament valuós, no pot ser una ciència. El que diu l´ètica no afegeix res, en cap sentit, al nostre coneixement. Però és un testimoni d´una tendència de l´esperit humà que jo personalment no puc sinó respectar profundament i que per res en el món ridiculitzaria.

Ludwin Wittgenstein, Conferencia sobre ética (1930). Diarios. Conferencias. Biblioteca de Grandes Pensadores, Editorial Gredos, Madrid 2009