La mort i el sentit.

Tal vegada el pensament, i el llenguatge en el qual aquest s´expressa i es comunica, si es que es pot dissociar el pensament del llenguatge, tenen llur casa natal en la mort: l´evidència d´aquesta dóna lloc tal vegada a la reflexió, i a la comunicació o expressió d´aquesta en paraules, en signes, en escriptura. Sent el previsible fi de les nostres vides, és, potser també, l´origen d´allò que a aquestes acompanya: el pensament , el llenguatge, el qual introdueix en nosaltres i en el nostre entorn la pretensió del sentit en assignar les coses de significació. Potser la mort, límit final en el qual sembla abismar-se tota significació, sigui també el que desperta en nosaltres aquest inquiet afany per dotar el món, les coses, nosaltres mateixos de sentit.

Eugenio Trías, Diccionario del espíritu, Planeta, Barna 1996