Sobirania nacional i globalització.

Qui pot pensar seriosament que és "sobirà" en un món on gran part dels grans desafiaments i de les grans amenaces a la nostra seguretat i al nostre benestar escapen el control dels Estats-nacions individuals? N´hi ha prou amb pensar en les crisi econòmiques, en les malalties pandèmiques, en el terrorisme, en les migracions de masses, en els desastres ecològics, començant pels que provoca l´escalfament global.

Alineats amb el semblant ferotge sobre les seves respectives fronteres, els Estats-nació afirmen amb absoluta intransigència la seva pròpia sobirania. Mentrestant, les seves sorts es decideixen en altra part, i sovint ni tan sols en un lloc geogràfic específic, sinó mitjançant xarxes i estructures de poder i d´acció de tipus "rizoma". (...)

Si volem ser realistes fins al final, llavors hem d´adonar-nos que la sobirania absoluta, no subjecta a cap limitació, només té sentit per a qui són forts, i per a qui poden esperar que assoliran imposar-se al marge de qualsevol limitació i norma. Justament per això resulta paradoxal que sovint siguin els països menys forts, els més apassionats defensors del sobiranisme. Tal vegada sigui comprensible, però és veritablement patètic i substancialment forassenyat.

Roberto Toscano, Soberanía y soberanismo, Claves de razón práctica, Julio/Agosto 2010, nº 204