Llenguatge i intersubjectivitat.

En tant que éssers històrics i socials, ens trobem ja sempre en un món de la vida estructurat lingüísticament. En les formes de comunicació en les que ens entenem els uns amb els altres sobre alguna cosa en el món i a nosaltres mateixos, ens surt al pas un poder transcendent. El llenguatge no és una propietat privada. Ningú no disposa en exclusiva del mitjà comú d´enteniment, que hem de compartir intersubjectivament. Cap participant aïllat controla l´estructura ni el rumb dels processos de´enteniment i autoenteniment. Com els parlants i oients fan ús de la seva llibertat comunicativa per a posicions-sí o posicions-no, no és cosa de l´arbitrarietat subjectiva. Ja que només són lliures gràcies a la força vinculant d´unes pretensions que necessiten ser fundamentades i obtenir una validació recíproca. En el logos del llenguatge s´encarna un poder de l´intersubjectiu que precedeix la subjectivitat del parlant i subjau en ella.

(...) El logos del llenguatge se sostreu als nostres controls i, tanmateix, és el mitjà en el que nosaltres, subjectes aptes per al llenguatge i l´acció, ens entenem. És el "nostre" llenguatge. La incondicionalitat de la veritat i la llibertat és un pressupòsit necessari de les nostres pràctiques, però, més enllà de ser constituents de la "nostra" forma de vida, manquen de tota garantia ontològica. Per tant, l´autocomprensió ètica "recta" ni és revelada ni "donada" de qualsevol altra manera. Només pot guanyar-se en un esforç comú. Des d´aquesta perspectiva, allò que fa possible el nostre ésser si mateix sembla més un poder transubjectiu que un poder absolut.

Jürgen Habermas, El futuro de la naturaleza humana, Paidós, Barna 2002