Biologia i cultura, sexe i gènere.

Si continuem parlant de l’aspecte més biològic del sexe, hi ha individus que, per exposició hormonal durant el desenvolupament embrionari, o per altres mecanismes que encara estan en fase d’hipòtesi, des de molt petits senten una espècie de disconformitat en la qual el seu cervell dicta una identitat sexual diferent de la que veuen en el seu cos. En unes ocasions és una fase transitòria durant la infància, i en unes altres es manté fins a l’adolescència i l’edat adulta. No és una qüestió de voluntat, ni de capritx, ni de voler anar contra corrent. Aquestes persones transsexuals ho són per condicionants fisiològics: han existit sempre, s’han investigat, la ciència les té bastant ben caracteritzades i, per descomptat, és una obligació moral, cultural i mèdica secundar-les en la seva transició física, psicològica i social, si és el que senten i desitgen. Com qualsevol altra condició, per minoritària que sigui.

Tanmateix, els humans som uns animals una miqueta especials. Perquè els nostres gens dicten si tenim penis o vagina, però no si hem de portar pantalons o faldilla. Durant el nostre extensíssim desenvolupament cultural, als condicionants biològics del sexe els hem anat assignant unes marques culturals, uns rols i uns costums generats i heretats culturalment, que res tenen a veure amb la biologia. I ací apareix el concepte de gènere; els conceptes d’home i dona en lloc de mascle i femella, i la voluntat –que jo considero molt lícita– de posar en dubte alguns d’aquests vestigis culturals i desconstruir el gènere.

Començant per això últim, penseu en el següent: intenteu respondre què és sentir-se home o sentir-se dona sense fer referència al cos. No és fàcil. De fet, mai ningú m’ha donat una resposta. Podeu pensar que els homes són més violents, però això no defineix la masculinitat. O que els homes senten atracció sexual per les dones, però ningú dubte que els homes gais són homes. O que les dones tenen més instint maternal, però a la dona que no el sent no li direu que és un home. De fet, no hi ha cap marca cultural que sigui inequívocament pròpia dels homes o de les dones. Òbviament, hi ha comportaments més freqüents en un sexe que en l’altre, però també és cert que molts s’han exagerat culturalment fins a constituir uns rols de gènere que tan respectable és tolerar com no fer-ho. I, forçant una mica la situació, hi ha persones que accepten tindre un cos masculí o femení, però que senten més afinitat pel rol social característic del gènere oposat, o directament no volen identificar-se de manera estanca amb un gènere determinat.

Perquè el sexe és biològic, però el gènere és cultural, i en una societat lliure, mentre no perjudiques a ningú, pots fer i sentir el que et doni la gana. Llavors, què ocorre? Doncs que, una vegada desconstruït el concepte de gènere, hi ha moltes persones –especialment joves– que s’identifiquen com a transgènere per identitat social i política (com afirmen diversos estudis que cito en La ciencia del sexo). I com troben molt rebuig des de les visions més conservadores, la seva posició es fa més reivindicativa i combativa. Els canvis culturals són lents, requereixen molt diàleg, i a vegades és inevitable la confrontació, però potser el més dramàtic és que tot aquest soroll i polarització afecta negativament les persones que són transsexuals més per càrrega biològica que cultural, i que amb un discurs assossegat segur que guanyarien la comprensió de les persones més conservadores.

La veritat és que diversos estudis estableixen que la quantitat de persones no binàries està creixent moltíssim. Una petita part són persones trans que «surten de l’armari» ara que hi ha menys estigma social, però la majoria són persones que se situen dins del col·lectiu LGTBI, en part com a reacció contra estereotips culturals que res tenen a veure amb la biologia i que han de poder quedar emparats per la llibertat individual –de nou, mentre no perjudiqui a ningú. No hi ha dades suficients per a veure si aquest creixement constant d’identitats LGTBI s’estabilitzarà, o si és un fenomen més propi de la joventut, i si d’adults les persones transgènere o no binàries tornen a rols més convencionals. El sexe biològic existeix des de fa milions d’anys: el gènere i els rols que l’acompanyen han anat canviant constantment. Però, de nou, no discutim de paraules, sinó de conceptes.

Pere Estupinyà, La diferència entre sexe i gènere, mètode.cat 20/12/2023