Nietzsche, veritat i mentida.

«El mentider utilitza les designacions vàlides, les paraules, per fer aparèixer el que és irreal com a real; diu, per exemple, «sóc ric», malgrat que la designació correcta per al seu estat seria justament «pobre». Abusa de les convencions consolidades fent canvis discrecionals, si no invertint els noms. Si fa això de manera interessada i, a més, ocasiona perjudicis, la societat ja no confiarà més en ell i, per aquest motiu, l’expulsarà del seu si. Per això, els homes no fugen tant de ser enganyats com de ser perjudicats mitjançant l’engany; en aquest estadi, tampoc no detesten amb rigor la mentida, sinó les conseqüències pernicioses, hostils, de certes classes de mentides. L’home no desitja res més que la veritat en un sentit anàlogament limitat: anhela les conseqüències agradables de la veritat, aquelles que mantenen la vida; (l’home) és indiferent al coneixement pur i sense conseqüències i fins i tot hostil davant les veritats susceptibles d’efectes perjudicials o destructius. I, a més, què passa amb aquestes convencions del llenguatge? Potser són productes del coneixement, del sentit de la veritat? Les designacions i les coses concorden? És el llenguatge l’expressió adequada de totes les realitats?».

Nietzsche, F., Veritat i mentida en sentit extramoral.