A favor d'una democràcia complexa.



La democràcia ha de témer més els falsos amics que els veritables enemics. Qualsevol cosa que vulgui defensar-se políticament troba una justificació més convincent si es fa en nom de la democràcia que contra ella. Com ironitzava el politòleg Gerhard Lehmbruch, avui sembla que tots els camins porten a “la Roma de la democràcia”. Una de les grans ironies sobre com moren les democràcies és que la mateixa democràcia és utilitzada com a pretext per a la seva subversió; la democràcia té tal prestigi que qualifiquem com a tal qualsevol cosa que ens agrada.

Qualsevol element de la democràcia pres aïlladament acaba produint una cosa que té poc a veure amb el que n’hauríem d’esperar. No hi ha res dolent en votar, però haver-ho de votar tot, contínuament o en qualsevol condició, seria un veritable malson; no hi ha democràcia sense moments constituents, però la democràcia no és una successió de big bangs constituents; la democràcia exigeix el respecte a les minories tant com el dret de les majories a prendre les decisions... La legitimació democràtica no s’hauria de substituir per cap dels seus moments concrets (Estat de dret, participació, responsabilitat, deliberació, transparència...), ja que la democràcia és precisament una construcció que pretén articular equilibradament tots aquests moments.

Es degrada la democràcia quan s’ absolutitza el moment plebiscitari o la lògica del clic, però també quan lliurem el poder als experts i impedim la circulació de les elits o quan entenem la democràcia com a sobirania nacional impermeable a qualsevol obligació més enllà de les nostres fronteres. Per aquesta raó, a tals amenaces en nom de la democràcia, a la seva mutilació simplista, només se’ls fa front amb un altre concepte de democràcia, més complet, més complex.

Una democràcia de qualitat és més sofisticada que l’aclamació plebiscitària; en ella hi ha d’haver espai per al rebuig i la protesta, per descomptat, però també per a la transformació i la construcció; la democràcia ha d’articular més complexitat institucional que la permesa pels qui la conceben únicament a partir d’una relació vertical entre el líder i les masses. No hi ha bona vida pública ni es prenen les millors decisions quan es decideix sense bona informació o amb un debat presidit per la falta de respecte envers la realitat. Tampoc no hi ha una alta intensitat democràtica quan la ciutadania té una actitud que és més pròpia del consumidor passiu, com un públic de voyeurs al qual s’arenga i satisfà en els seus desitjos més immediats, sense remetre cap horitzó de responsabilitat.

Daniel Innerarity, Una democràcia completa, La Vanguardia 26/10/2018






Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"

The End.