Parlem a classe sobre la veritat.

forges

La professora de filosofia arriba a classe i proposa per aquell dia fer un debat entorn la problemàtica de la naturalesa de la veritat. Al principi la idea sembla poc encisadora, però d´entre l´oceà d´indiferència generalitzada apareix la mà de l´alumne a qui més l´incita la polèmica, sigui del tema qui sigui, en Lluís, posteriorment li seguirà el seu amic Pep i després s´aconseguirà la participació de gairebé la major part de la classe.

Lluís: La veritat ..., però ¿què és la veritat? ¿Potser podem conèixer la veritat? Cadascú té la seva veritat i cap és millor o pitjor que la dels altres. Jo tinc la meva veritat i per a mi és la millor, només us demano que me la respecteu, com jo respecto la de cadascú de vosaltres.

Pep:  Jo crec que no és cert que els éssers humans vagin darrera de la veritat, sinó que l´únic que volen és viure, anar fent enmig d´un món complicat i difícil i per això necessiten crosses ..., aquestes crosses són les creences que cadascú accepta com a verdaderes: com siguin els fets no importa gaire, l´important és que les creences serveixen per viure.

Neus: Aleshores, ¿com expliqueu, per exemple, el treball dels científics, o el dels detectius, o els dels jutges, que s´esforcen constanment per aconseguir que allò que descobreixen sigui la veritat?

Pep: Més o menys ..., el que vull dir és que ningú pot conèixer la veritat, per tant, o la veritat no existeix, o, si existeix, no pot ser coneguda.

Isa: El que abans ha dir el Lluís es pot relacionar amb aquella dita famosa que afirma que res no és veritat o és mentida sinó que tot és del color del vidre a través del que es mira. Totes les coses poden veure´s de mil maneres diferents, sent vàlides totes elles. Si els nostres pares tinguessin en compte aquest principi deixarien de donar-nos tant la pallissa tot el dia sobre el que ha d´ésser el millor per a nosaltres, sobre el que segons ells hauríem de fer o no fer; no se n´adonen que la meva veritat val tant o més que la d´ells i em volen imposar la seva.

Quan es va arribar a aquest punt semblava que tothom estava d´acord i que el diàleg havia acabat. Però la professora adreçant-se a la Sandra que encara no havia dit res li preguntà:Quines conseqüències tindria el fet que res no fos ni vertader ni fals, que la valoració de qualsevol situació depengués de la particular visió de cadascú?

Sandra: Doncs, m´imagino que llavors no tindria cap sentit qüestionar cap opinió.

Neus: Ni defensar les teves pròpies idees. M´imagino que tampoc tindria molt sentit dir que les respostes d´un examen són falses, ja que podrien ser verdaderes per a l´alumne.

Sandra:  Suposo que el fet que ara mateix estem aquí discutint i aportant raons per recolzar les nostres idees presuposa d´alguna manera que existeix la convicció general que algunes opinions mereixen ser tingudes en compte més que d´altres. Per exemple, ¿podríem acceptar com a verdaderes opinions racistes i masclistes simplement perquè algú digui que són la "seva veritat"? 

Isa: Jo voldria afegir que em fa molta por aquells que es creuen en possessió de la veritat i no admeten que ningú se la qüestioni. Al llarg de la història ha estat una constant el fet que algunes persones han volgut imposar la seva veritat a la resta que no pensava com ells, i no han tingut cap recança en fer servir la violència per aconseguir-lo.

Professora: Però, tot i acceptant que tothom hauria d´acceptar que la millor actitud seria mantenir-nos en la recerca de veritats revisables, incertes i provisionals, ¿no creieu que d´algunes veritats no hauríem de prescindir?

Pau: Hi ha veritats que se´ns imposen, són evidents. Quan declaro: "Ara estic assegut escoltant el que diuen els meus companys i ara intento expressar els meus pensaments", el que afirmo és una veritat inqüestionable. Se m´acut un altre exemple: "La recta és la distància més curta entre dos punts". Aquest enunciat és verdader perquè és evident. Intenteu negar-lo i veureu què passa.

Neus: Recordo que Aristòtil, un filòsof grec, entenia la veritat com a adeqüació amb la realitat. Si afirmo: "La lluna és el satèl.lit natural de la Terra", a què cal atribuir la seva veritat si no a la seva concordància amb la realitat?

Sandra: Jo estic convençuda de l´existència de veritats objectives, veritats que ens diuen com són les coses en si mateixes i que no depenen dels nostres gustos ni de les nostres apreciacions subjectives. Les ciències, per exemple, ens ofereixen coneixements objectius. Una veritat objectiva seria que els planetes giren al voltant del Sol seguint òrbites el.líptiques.

Lluís: Un moment, però no sempre s´ha pensat així: abans de Kepler i de Copèrnic es creia que era el Sol el que donava voltes entorn la Terra. ¿No va ser Einstein qui va refutar algunes de les lleis de la física de Newton? El que els científics consideren avui com a verdader pot ser fals a l´endemà.

Sandra: Però això no contradiu la meva postura. D´acord que els científics s´equivoquen, però això forma part de la metodologia científica: aprenem dels errors, corregim les nostres teories i cada vegada formulem hipòtesis més properes a la veritat.

Pere: Sembla que només queden cinc minuts per acabar la classe, però m´agradaria exposar una altra manera d´entendre la veritat. Crec que en moltes qüestions caldria parlar més d´intersubjectivitat que d´objectivitat. La veritat des d´aquest punt de vista s´entén com el resultat d´un acord intersubjectiu al que els integrants d´una comunitat arriben després d´haver discutit totes les propostes fetes per aquells que havien de dir alguna cosa. Que quedi clar que aquests acords hauran de ser sempre revisables i susceptibles de ser modificats quan sigui necessari.

En aquest moment acaba de sonar el timbre, però en Lluís vol dir l´última paraula: I qui decidirà quan s´ha de canviar? En aquests fòrums, tothom està en una situació d´igualtat o bé hi ha alguns que són més iguals que els altres? I per acabar, tots els sectors socials estan proporcionalment 

És una adaptació del text de Tomás Miranda Alonso publicat en el recull d´articles Lecturas para estrenarse en Filosofía, Editorial Diálogo, Valencia 1999