Si la vida fos un cicle (comiat als alumnes de 2n batx).

S’ha acabat un cicle per a la majoria de vosaltres. Aquesta és la frase que se us repetirà insistentment fins que comenceu un altre. Si us adoneu la vostra vida es pot resumir a partir dels cicles que heu recorregut. Però tot cicle si us fixeu és un arribar al punt on havíeu començat. Per tant, us hauríeu de trobar en el mateix lloc que fa un any o dos o tres, en algun cas, havíeu deixat. Però suposo que no cal pensar gaire per concloure que això no és així. Us sembla que esteu igual ara que quan l’iniciàreu? Segurament, la resposta és no. No sou els mateixos. Si de veritat la vida fos un cicle encara estaríeu en algun punt indeterminat d’aquest presumpte cicle, ignorant quan seria completat. Si de veritat la vida fos un cicle, naixement i mort coincidirien, principi i final compartirien el mateix punt.

No sé si la vida és un cicle, ni quina figura geomètrica pot ser les més idònia per caracteritzar-la o definir-la. Podria ser una línia recta ascendent en algun cas, o descendent en altres. Podria tenir forma de serra. Ens podrien situar en un punt alt o baix de la serra. O fins i tot mitjà. Tot depèn del moment present i de la situació anímica en la que us trobeu. Però el que cal tenir en compte és que mai un ara és un ara sinó que sempre és un després. Que al futur sempre arribem tard. Que l’única cosa de la qual sou propietaris és tot allò  que heu viscut. En bona part, el que sou ja està en les qüestions més bàsiques configurat. Coneixeu els vostres punts febles i allò en el que destaqueu. Heu experimentat dolor quan us heu trobat davant de murs que us han estat infranquejables i plaer en els passatges que us han semblat més accessibles i planers. Potser per assaborir això últim ha calgut sofrir amb intensitat el primer. El plaer només frega la superfície, mentre que el dolor pessiga i ens arriba a allò més profund de la memòria. Constantment ens està  xiuxiuejant que no som autosuficients, que no tot es pot, que som mortals i no éssers divins omnipotents. I tanmateix si sou capaços d’assumir aquesta obvietat tan precària us podreu alliberar de les falses il·lusions. No podeu acceptar així, sense més,  que de tots els fracassos se’n deriven necessàriament èxits futurs, això només ens ho poden dir els que han tingut sort en la vida. Els veritables fracassats que són multitud però que alhora són muts, ens avisen que no sempre dels fracassos  se’n deriven èxits futurs, sinó, de vegades, fracassos encara més rotunds i fins i tot irreversibles. I per alliberar-nos d’aquest discurs cal acceptar en part el que som, éssers vulnerables, éssers que depenem dels altres, que necessitem formar-nos a prop de la realitat per descobrir  el que ens disgusta i el que ens agrada. Perquè justament des del reconeixement de la nostra fragilitat podem trobar el camí i la  forma d’anar més enllà, de superar fronteres, de fer aparèixer el millor de nosaltres perquè és l’única cosa autèntica que podrem oferir de debò als altres. Estarem així a punt d’acceptar un destí que és el nostre i no el que ens volen imposar des de fora. Perquè si de veritat fos cert que la vida és un cicle, només  ens adonaríem del que som al final, en el moment en què es completés el cercle, en el lloc de trobada d’allò que comença i d’allò que acaba.