Si la vida fos un cicle (comiat als alumnes de 2n batx).
S’ha acabat un
cicle per a la majoria de vosaltres. Aquesta és la frase que se us repetirà insistentment
fins que comenceu un altre. Si us adoneu la vostra vida es pot resumir a partir
dels cicles que heu recorregut. Però tot cicle si us fixeu és un arribar al
punt on havíeu començat. Per tant, us hauríeu de trobar en el mateix lloc que
fa un any o dos o tres, en algun cas, havíeu deixat. Però suposo que no cal
pensar gaire per concloure que això no és així. Us sembla que esteu igual ara
que quan l’iniciàreu? Segurament, la resposta és no. No sou els mateixos. Si de
veritat la vida fos un cicle encara estaríeu en algun punt indeterminat
d’aquest presumpte cicle, ignorant quan seria completat. Si de veritat la vida
fos un cicle, naixement i mort coincidirien, principi i final compartirien el
mateix punt.
No sé si la vida és
un cicle, ni quina figura geomètrica pot ser les més idònia per
caracteritzar-la o definir-la. Podria ser una línia recta ascendent en algun
cas, o descendent en altres. Podria tenir forma de serra. Ens podrien situar en
un punt alt o baix de la serra. O fins i tot mitjà. Tot depèn del moment
present i de la situació anímica en la que us trobeu. Però el que cal tenir en
compte és que mai un ara és un ara sinó que sempre és un després. Que al futur
sempre arribem tard. Que l’única cosa de la qual sou propietaris és tot
allò que heu viscut. En bona part, el
que sou ja està en les qüestions més bàsiques configurat. Coneixeu els vostres
punts febles i allò en el que destaqueu. Heu experimentat dolor quan us heu
trobat davant de murs que us han estat infranquejables i plaer en els passatges
que us han semblat més accessibles i planers. Potser per assaborir això últim
ha calgut sofrir amb intensitat el primer. El plaer només frega la superfície,
mentre que el dolor pessiga i ens arriba a allò més profund de la memòria.
Constantment ens està xiuxiuejant que no
som autosuficients, que no tot es pot, que som mortals i no éssers divins
omnipotents. I tanmateix si sou capaços d’assumir aquesta obvietat tan precària
us podreu alliberar de les falses il·lusions. No podeu acceptar així, sense
més, que de tots els fracassos se’n
deriven necessàriament èxits futurs, això només ens ho poden dir els que han tingut
sort en la vida. Els veritables fracassats que són multitud però que alhora són
muts, ens avisen que no sempre dels fracassos
se’n deriven èxits futurs, sinó, de vegades, fracassos encara més
rotunds i fins i tot irreversibles. I per alliberar-nos d’aquest discurs cal
acceptar en part el que som, éssers vulnerables, éssers que depenem dels
altres, que necessitem formar-nos a prop de la realitat per descobrir el que ens disgusta i el que ens agrada.
Perquè justament des del reconeixement de la nostra fragilitat podem trobar el
camí i la forma d’anar més enllà, de
superar fronteres, de fer aparèixer el millor de nosaltres perquè és l’única
cosa autèntica que podrem oferir de debò als altres. Estarem així a punt d’acceptar
un destí que és el nostre i no el que ens volen imposar des de fora. Perquè si de
veritat fos cert que la vida és un cicle, només
ens adonaríem del que som al final, en el moment en què es completés el
cercle, en el lloc de trobada d’allò que comença i d’allò que acaba.
Comentaris