Democràcia i coneixement (Fernando Savater).

Segons alguns, mai no pot donar-se un coneixement més cert o ajustat a la realitat que altres: allò a què podem acostar-nos és a simples opinions, cadascuna de les quals no expressa més que el punt de vista instransferiblement personal i relatiu d´aquell que la defensa, del partit polític que la recolza o del grup mediàtic que la difon.

El més curiós és que aquest escepticisme universal (...) ompla de goig democràtic als imbècils que el comparteixen. Segons ells, el característic de la democràcia és que cadascú tingui la seva opinió, que totes les opinions siguin igualment vàlides o respectables i que les nostres opinions no demostrin més que com som nosaltres, no com és la realitat. En canvi aquell que pensa que hi ha opinions fonamentades i d´altres no fonamentades (...), que quan discutim pot no buscar-se el triomf de la facció pròpia , sinó l´establiment de la veritat, queda immediatament caracteritzat com un dogmàtic impenitent o un hipòcrita. I d´aquesta manera, en lloc de ser més demòcrates que ningú, el que fan és carregar-se la democràcia per a tothom.

Perquè el presupòsit bàsic de la democràcia és que els ciutadans puguin arribar a les proximitats de la veritat discutint uns amb els altres, sense necessitat de revelacions divines o de què un expert inapel.lable pensi per tota la comunitat. Dic "a les proximitats de la veritat" i no la veritat a seques perquè accepto que quasi cap veritat és absoluta, completa, eterna, inamobible. El que distingeix la veritat de l´error o la falsedat és que respon millor a la realitat d´acord amb el major nombre de criteris objectius manejables. Anomenem veritat a allò que és més veritat que el seu contrari. (...)

En aquest punt sempre el relativista acostuma a protestar: "Però ¿qui estableix que tal cosa és més veritat que tal altra?" Només hi ha una resposta possible: la raó de cada qual, capaç de comprendre i acceptar els arguments millors enfront als pitjors o més dèbils. Si un considera la seva pròpia opinió com a una trinxera impermeable a les raons o si creu que cap argument pot arribar a convèncer -no a vencer- a ningú, l´essència mateixa del procediment democràtic queda definitivament qüestionada. Els grecs, inventors del sistema democràtic, suposaven que les opinions estaven per ser discutides, posades a prova, criticades, fins que d´elles sorgís alguna cosa semblant a la veritat.En cas contrari, no hi ha més remei que confiar en la revelació divina o en el savi-que-tot-ho-sap, perquè sense veritats d´un tipus o d´un altre no es pot viure ...

Fernando Savater, Lo indiscutible, El País, 05/07/1998