Democràcia i coneixement (Fernando Savater).

Segons alguns, mai no pot donar-se un coneixement més cert o ajustat a la realitat que altres: allò a què podem acostar-nos és a simples opinions, cadascuna de les quals no expressa més que el punt de vista instransferiblement personal i relatiu d´aquell que la defensa, del partit polític que la recolza o del grup mediàtic que la difon.

El més curiós és que aquest escepticisme universal (...) ompla de goig democràtic als imbècils que el comparteixen. Segons ells, el característic de la democràcia és que cadascú tingui la seva opinió, que totes les opinions siguin igualment vàlides o respectables i que les nostres opinions no demostrin més que com som nosaltres, no com és la realitat. En canvi aquell que pensa que hi ha opinions fonamentades i d´altres no fonamentades (...), que quan discutim pot no buscar-se el triomf de la facció pròpia , sinó l´establiment de la veritat, queda immediatament caracteritzat com un dogmàtic impenitent o un hipòcrita. I d´aquesta manera, en lloc de ser més demòcrates que ningú, el que fan és carregar-se la democràcia per a tothom.
Perquè el presupòsit bàsic de la democràcia és que els ciutadans puguin arribar a les proximitats de la veritat discutint uns amb els altres, sense necessitat de revelacions divines o de què un expert inapel.lable pensi per tota la comunitat. Dic "a les proximitats de la veritat" i no la veritat a seques perquè accepto que quasi cap veritat és absoluta, completa, eterna, inamobible. El que distingeix la veritat de l´error o la falsedat és que respon millor a la realitat d´acord amb el major nombre de criteris objectius manejables. Anomenem veritat a allò que és més veritat que el seu contrari. (...)

En aquest punt sempre el relativista acostuma a protestar: "Però ¿qui estableix que tal cosa és més veritat que tal altra?" Només hi ha una resposta possible: la raó de cada qual, capaç de comprendre i acceptar els arguments millors enfront als pitjors o més dèbils. Si un considera la seva pròpia opinió com a una trinxera impermeable a les raons o si creu que cap argument pot arribar a convèncer -no a vencer- a ningú, l´essència mateixa del procediment democràtic queda definitivament qüestionada. Els grecs, inventors del sistema democràtic, suposaven que les opinions estaven per ser discutides, posades a prova, criticades, fins que d´elles sorgís alguna cosa semblant a la veritat.En cas contrari, no hi ha més remei que confiar en la revelació divina o en el savi-que-tot-ho-sap, perquè sense veritats d´un tipus o d´un altre no es pot viure ...

Fernando Savater, Lo indiscutible, El País, 05/07/1998

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació