No som esclaus del llenguatge.

Un dels grans misteris que la filosofia del llenguatge ha volgut explicar ha estat el de la comunicació: com és possible que éssers diferents puguin compartir realitats que són estrictament privades, com els pensaments? Si els pensaments neixen, viuen i moren a l´interior dels nostres cervells, com una persona pot captar allò que una altra persona pensa?

Existeixen formes de comportament (gestos, emissions de sons, expressions facials, accions sobre l´entorn: trencament de branques, dibuixos sobre el terra ...) amb els que la humanitat des del seu origen ha intentat fer-se entendre. Aquestes conductes no són pensaments, ni contenen pensaments però a través d´elles s´han volgut transmetre pensaments.

Les paraules, el llenguatge verbal, signifiquen pensaments, però la paraula no sempre expressa el que pensa el seu emissor. Per exemple: un alumne arriba tard a classe, i no és la primera vegada. La professora se´l mira i espera pacientment a què seguien el seu lloc. Tot d´una diu: “Has arribat tard”. La intenció de la professora quan emet aquestes paraules no és descriure un estat de coses, com diria Wittgenstein. D´altra banda, la manifesta obvietat d´aquesta proposició no reflecteix en aquest cas el que la professora està pensant. El que pensa s´entén millor pel to de veu, l´expressió de la cara de l´emissor i pel moment en què el missatge és emès que no pas pel que signifiquen les paraules.

Aleshores, com som capaços de desxifrar el que la professora pensa? Segons el lingüista Dan Sperber ('Cómo nos comunicamos', en Así son las cosas, pàgines 207-214), el que respon a aquest misteri és l´existència d´una capacitat prèvia al llenguatge verbal en l´ésser humà, la capacitat meta-representativa, que ens permet reconèixer, a partir d´alguns indicis en el comportament dels altres, el que els altres pensen. S´anomena meta-representativa perquè ens possibilita generar representacions en la nostra ment de les representacions de les ments dels altres. Altrament dit: pensar el que pensen els altres.

Això vol dir que, sense utilitzar el llenguatge, podem conèixer els pensaments d´altres persones, fer-los nostres. Aquesta capacitat, afirma aquest lingüista, creà les condicions favorables perquè la humanitat evolucionés cap a l´adopció d´un sistema de comunicació més sofisticat amb el qual fos possible comunicar pensaments molt més complexos, el llenguatge verbal.

Amb un sistema de comunicació fonamentat en paraules, la intel.ligència humana s´armà d´una de les característiques que la fa incomparable: la de tractar realitats mitjançant irrealitats (signes). Gràcies a les paraules els humans es distanciaren cada vegada més de l´experiència immediata, foren capaços de crear móns ficticis i d´actuar sobre les coses sense manipular-les físicament.

Algunes tendències de la filosofia actual han afirmat que tot és llenguatge i que per tant , res no hi ha fora del llenguatge. Tant i tant s´ha accentuat el distanciament de l´ésser humà de la realitat no simbòlica, l´original, que no només se l´ha considerat innecessària sinó que a més s´ha aconseguit abolir-la totalment. Foucault, un dels integrants més notables d´aquestes tendències que podem anomenar postmodernes, va concloure que “la realitat no existeix, l´únic que existeix és el llenguatge i del que parlem és del llenguatge, parlem en l´interior d´ell”.

Amb l´absolutització del llenguatge, pensament i realitat perden la seva autonomia i queden plenament identificats amb el llenguatge. D´aquest radicalisme lingüístic, participen també les teories cognitives del llenguatge: a) no hi ha concepte sense paraula; b) cada llengua és una forma singular de veure el món, i l´etnolingüística.

Si acceptem la versió que sobre la naturalesa del llenguatge ens ofereixen les filosofies postmodernes, les teories cognitives i els etnolingüistes, aleshores hem d´acceptar les conclusions següents:

1- Només podem pensar allò que la nostra llengua ens permet pensar (la llengua esdevé la nostra presó)

2- Hi ha idees que determinades cultures mai no podran pensar perquè la seva llengua no ho permet

3- El que pensa una cultura no pot ser comunicable a una altra cultura perquè els conceptes que utilitza són intraduïbles a altres llengües

4- Cada cultura viu en un univers particular, tancat i incomunicable

5- La comunicació queda relegada a l´àmbit restringit dels que comparteixen la mateixa llengua

6- La reducció de la realitat a llenguatge significa també l´enfonsament de la pretensió d´assolir una veritat objectiva, universal i comunicable

7- Si no hi ha realitat fora del llenguatge a la que referir-me quan parlo, no pot haver manera de decidir si el que dic és veritat o és fals

8- Si no hi ha més realitat que el llenguatge, és inútil l´esforç de la ciència per explicar el que és la realitat no lingüística. Una teoria científica com una novel•la no necessita de la corroboració dels fets per poder ser acceptada

9- Sense comunicació intercultural no valdrà la pena crear marcs institucionals on les diferents cultures puguin solucionar els problemes que afecten a tota la humanitat

L´absolutització del llenguatge, per tant, contradiu la pretensió original de tot llenguatge: permetre que la gent s´entengui i que tota idea o pensament interessant pugui ser transmesa o transmès, entesa i entès. Dels fracassos de la comunicació no són les llengües les responsables. El llenguatge ens permet anar més enllà dels nostres móns privats i culturals, la qual cosa és possible perquè existeix una capacitat comuna a tota la humanitat, la capacitat meta-representativa. No és legítim culpabilitzar la diversitat lingüística dels malentesos, ja que sovint aquests són més accentuats entre els que comparteixen la mateixa llengua. Hem de començar a pensar que el problema de la incomunicació no té una solució lingüística sinó ètica. L´ésser humà no és inevitablement esclau de les imposicions de la seva llengua, pot superar els seus límits, si vol, si la seva voluntat sincera és la d´entendre´s amb els altres.

Tot i que els indis Navajos tinguin una sola paraula per als colors verd i blau i dues paraules per al que nosaltres designem com a negre, és absurd pensar que ells no perceben la diferència entre el verd i el blau i nosaltres no percebem la diferència entre les dues classes de negre.

Manel Villar