L'art del possible.

Hi ha qui pensa que tot el queno és possible és impossible. Ho diu la gramàtica, que no ens deixa trobar una tercera noció més enllà dels termes possible i impossible. Ho diu la metafísica, que ens obliga a escollir entre el real i l’irreal, el que és i el que no és. I ho diu la política, que talla la realitat i es proposa com l’art del que és possible. Però, ¿i si no és ben bé així? ¿I si les coses més importants passen d’una manera diferent, que escapa als mapes del possible i l’impossible?

La noció de possibilitat es va inventar per posar a ordre a la incertesa. La vida humana, des de la seva dimensió biològica fins a la seva dimensió política, es mou en la contingència. Tot canvia, es mou, esdevé, i no sempre sabem com ni per què. La noció de possible acota i organitza: separa el que pot ser del que no pot ser i estableix un ordre de causes i d’efectes. Si jo he nascut humana, quan creixi no seré una girafa. O si la llei diu que només puc treballar al meu país, resultarà que només puc emigrar il·legalment. Són exemples de com els possibles dibuixen límits que ens permeten reconèixer el que som i el que podem ser. El que passa és que entre l’esdevenir girafa i l’emigració il·legal hi ha un salt. El que en principi és impossible en un sentit, no ho és en l’altre.

Malgrat que la política s’hagi definit com l’art del possible, el concepte de possibilitat és un mal concepte polític. No vull dir que sigui erroni, vull dir que és dolent, que fa mal. Fereix i captura la realitat. La fereix, perquè expulsa com a irreal tot el que algú ha decidit que no pot passar. I la captura, perquè converteix la realitat que vivim en una xarxa d’alternatives, en un mapa en el qual estem condemnats a escollir sense poder-lo canviar. Vist així, el possible és una presó, còmoda i entretinguda per a uns, cruel per a altres. I l’impossible, una utopia per a il·lusos i somiadors. La política, com a gestió del possible, és un ofici de carcellers.

Hi ha possibles que trenquen el mapa dels possibles perquè no s’hi reconeixen, però tampoc es deixen enviar al més enllà. Possibles que no s’adapten a la xarxa sinó que en desfan els nusos per fer altres vincles i altres relacions. Possibles que no accepten els límits del que és possible. Possibles contra el possible. Se’n va dir revolució. Se’n pot dir subversió. Se’n pot dir transgressió o transformació. O metamorfosi, com la dels humans-girafa. Per què no. En tot cas, són aquells canvis que no realitzen el que és possible sinó que alteren el mapa de les possibilitats.

Nota: aquest Fora de classe es pot aplicar a la vida personal, a la vida laboral i, ja que hi som, a la vida electoral.

Marina Garcés, Possibilitat i subversió, Ara, 14/06/2015