Ofegats pel present.

El que m'ha sorprès més de les violentes revoltes que han viscut algunes ciutats angleses aquest estiu ha estat un canvi en els objectius de l'agressivitat dels agitadors. En els aldarulls de les perifèries urbanes franceses de fa uns anys, el manifestants buscaven l'enfrontament amb la policia i les seves accions tenien una dimensió de reivindicació i confrontació amb l'Estat. Malgrat els actes de vandalisme, com els incendis de cotxes, hi havia una actitud política que apuntava a l'Estat. Aquest estiu a Londres, l'objectiu de la violència era principalment la destrucció i el pillatge de béns de consum. Endur-se a casa el televisor de plasma per sentir-se com els altres, com si el consum fos el que dóna el reconeixement.

Aquest canvi es pot atribuir a una pulsió nihilista molt pròpia dels temps que corren. Des del comportament dels especuladors fins al dels terroristes suïcides, el nihilisme abunda. I aquesta atribució val especialment per a la minoria de gent de famílies ben integrades que va participar en les revoltes. Però crec que hi ha més: el pillatge, com la destrucció d'empreses i comerços, denota que els agitadors ja no veuen l'Estat i el poder polític com a referent. No compta ni tan sols com a enemic. Ni s'ocupa de nosaltres, pensen, ni, amb prou feines, ens reprimeix: simplement ens deixa caure. Potser per demostrar que l'Estat encara existeix els jutges aquesta vegada han optat per l'opció populista de les condemnes exemplars.

Aquesta el·lipsi de l'Estat en la consciència dels joves és probablement indiciària d'una altra cosa: els que participaven en les revoltes no ho feien perquè se sentissin sense futur. Senten que no tenen ni present. Pensar en el futur, encara que sigui per veure'l impossible, conté ja una idea de projecte personal i col·lectiu, per tant, polític. Quan un se sent ofegat en el present, l'única i precària redempció és obtenir algun objecte fetitxe que et faci creure que ja ets un més en l'espiral del consum. I, així, aguantar una estona el cap fora de l'aigua.

Josep Ramoneda, Quan l´Estat ja no és ni enemic, Ara, 04/09/2011