L´oïda, l´òrgan de la relació ètica.

Diferent és la funció de la oïda. (Segons Levinas) quan escoltem paraules alienes al so ens remet més enllà d´allò que escoltem: pot evocar-nos el passat, anticipar el futur, donar-nos notícies d´un present que no coneixem. Però, sobretot, en escoltar establim una relació única amb qui pronuncia aquestes paraules: ja no es tracta d´un paisatge en el que tot hi cap sinó d´un semblant que ens parla i a qui podem creure o no creure, algú en qui confiar o desconfiar, que ens agrada o que ens molesta, a qui estimem o odiem. D’aquí que en l´idioma hebreu la paraula veritat es tradueixi per emunah, que significa confiança, fidelitat. L’oïda, des d´aquest punt de vista, és l’òrgan de la relació ètica, mentre que la vista ho és del coneixement especulatiu.

De fet, els idiomes moderns han conservat aquest doble sentit de la veritat: quan parlem d´or verdader estem afirmant que l´or és autèntic i que no està simulat per una simple aparença; quan anomenem a un amic vertader al·ludim a la seva fidelitat, a la confiança que ens mereix. Encara que quan ambdós sentits tinguin quelcom en comú, en el primer cas al·ludim a una propietat natural susceptible de ser abstreta; mentre que en el segon ens referim a la relació amb una persona concreta, insubstituïble per qualsevol altra.

Augusto Klappenbach, Sobre la abstracción, pretendido mal, Claves de razón práctica, nº 215, septiembre 2011