Prendre´m mal.

Una de les més grans singularitats de la pàtria catalana és la figura del nostre heroi de l’Onze de Setembre. Rafael Casanova ens mira cada Diada des de la seva estàtua, vestit amb gramalla, amb el Penó de Santa Eulàlia a la mà i fent un gest piscinaire, com simulant un penal vora l’àrea del Madrid. Un posat massa dramàtic per a un heroi d’estar per casa. Casanova no va morir per la pàtria, ni va ser un geni militar ni un destacat polític. Per això, molt jovent parla ara de substituir el culte a aquest modest advocat de Moià per un de més canyer. Per exemple, el general Moragues. Fort, murri i valent, va ser l’autèntic Bravehart de la nostra desfeta. Decapitat per les autoritats borbòniques, el seu cap va restar en una gàbia durant 12 anys. Jo entenc que, davant les gestes de Moragues, Casanova no hi té res a pelar. Malgrat això, jo sóc un autèntic fan del nostre conseller en cap. Els nois de la Renaixença van pensar que un heroi massa absorbent i perfecte, una mena de Bolívar o un Bonaparte, serien dolents per a aquesta terra tan envejosa. I van decidir que honoraríem Casanova no com a persona sinó pel seu càrrec, ja que a Catalunya les persones de govern mai han estat excepcionalment sòlides i brillants, però les nostres institucions sí.

El pobre Casanova va ser insaculat (escollit en un sorteig amb boles dins un sac) com a conseller en cap i es va veure ficat en un merder (amb perdó) del qual segur que es va penedir. Pel que sabem, Casanova va intentar posar una mica de seny dins la bogeria d’aquella Barcelona assetjada. El vicari general, mossèn Josep Rifòs, per exemple, anava pels carrers tancant tavernes i proclamant l’arribada de l’apocalipsi. Antonio de Villarroel, el cap militar, va dimitir el 5 de setembre fart de la intransigència de l’Assemblea dels Tres Comuns en no voler aprovar una treva. Com a substitut al comandament de la tropa, es votà a la Mare de Déu de la Mercè. El català emprenyat (i galàctic) començava la seva existència. Dins aquest ambient foll, Casanova (jo l’imagino com una mena de Roca i Junyent amb perruca) va provar de posar seny. Però aquells dies del setge, la ciutat s’assemblava molt a una reunió de l’executiva d’Esquerra: una olla de grills.

Casanova va anar al front, però al cap de mitja hora ja l’havien ferit. Es va disfressar de monjo, va falsificar la seva acta de defunció i va marxar a casa de la dona, a Sant Boi. “Ja us ho fareu”, devia pensar. Molts patriotes li retreuen aquest comportament i argumenten que en cap nació s’és vist que l’heroi pengi els trastos i se’n torni al sofà de casa. Però això de morir jove i per la pàtria només s’ho poden permetre els països populosos i grans. Catalunya és massa petita per a aquesta mena de frivolitats. Si tots haguessin fet com Moragues, el país hauria acabat com una barreja de la Rambla dels ocells amb la matança de Texas. No. L’obligació de l’heroi català és viure molts anys. Sota les bombes borbòniques o les retallades del conseller Ruiz, tant se val. Casanova va fer l’únic acte heroic que se’ns permet als catalans: ser. Més ben dit, ser-hi. Va reobrir el despatx, va dirimir plets, va fer caixa, va pujar el fill i va morir vell: heroisme català. I hom s’imagina l’encara esporuguit Casanova anys després de la desfeta, dient a qui volgués escoltar-lo el mateix que van dir, segles després, Maragall i Guardiola: “Ja us ho vaig dir: prendre’m mal” . 

Antonio Baños, Sóc un fan de Casanova, Público, 09/09/2011