De vacances

Hi ha qui per vacances se’n va a veure món i qui se’n va per perdre’l de vista. Hi ha qui fa tres mil quilòmetres per conèixer, ben de casualitat, els veïns del primer primera, amb qui s’han ignorat durant anys, i qui, després de donar la volta al món, continua sense haver sortit mai de la seva illa particular. També hi ha qui necessita anar de vacances per autoconvènce’s que és de vacances. Hi ha qui vol i qui dol: qui voldria i qui no pot; qui en té prou de canviar de paisatge i qui per comprovar que com a casa enlloc necessita carretejar tres maletes, fer quatre transbords i tornar farcit de fotos.

Hi ha qui és capaç de desconnectar sense moure’s de casa i qui, tot i proclamar que uns dies de desconnexió a la Patagònia se li posaran bé, torna angoixadíssim perquè fallava la cobertura del mòbil i a l’hotel no hi havia internet. N’hi ha que comencen a enyorar les vacances en el mateix instant que les comencen. Que es passen les vacances planyent-se del que haurien pogut fer i ja no són a temps de fer. Hi ha qui, per sentir-se més de vacances, el primer que fa és treure’s el rellotge, malgrat que a tothora va demanant a tothom quina hora és. Qui, a més treure’s el rellotge, es passeja per l’asfalt amb pantalons curts, xancletes, gorra i ulleres de sol; sovint per dissimular que va torrat per dins i per fora.

Hi ha qui necessita avorrir-se  molt per després, en tornar a la feina, poder dir que les vacances s’han fet curtes. Qui no comprèn per què l’altra gent vol fer les vacances quan ell les fa i preferir, com ell, platja o muntanya. Hi ha qui no suporta que li organitzin les vacances i és incapaç d’organizar-se el necesser. Qui odia els viatges organitzats i no sap fer-se un ou ferrat. També qui es passa les vacances fent ous ferrats, perquè és l’únic que sap fer. I qui es passa les vacances, com jo ara, malparlant de les vacances dels altres.    

Jordi Estrada