Converses amb Leo.

És força freqüent que els columnistes cerquem la inspiració entre les pàgines dels diaris. En el meu cas, dels diaris i també de qui me’ls ven. Leo és el meu quiosquer. Fa anys que, troni o llampegui, s’està palplantat, com Simeó Estilita, al cim de la columnata de paper de diari, despatxant notícies i suggerint-ne el peu de foto. Ell no ho sap, però sovint els seus comentaris, formulats amb simplicitat i una ingènua sornegueria, revelen observacions i detalls d’una gran profunditat, que després manllevo amb traïdoria i nocturnitat en els meus articles.

Una cosa semblant em consta que feia, sense traïdoria i nocturnitat, un cèlebre escriptor i col·laborador del Corriere della Sera, on anys enrere ressenyava les novetats editorials més interessants a partir dels suggeriments i els comentaris d’una recepcionista d’hotel. L’escriptor en qüestió, que solia passar llargues temporades fora d’Itàlia, de tornada a casa acostumava a fer passada per aquell hotelet de poques estrelles on lluïa, brillant rere el taulell de recepció, una lectora estel·lar, àvida, sensible i curiosa, la qual posava l’escriptor al dia de les novel·les italianes més rellevants aparegudes durant la seva absència. Ell, l’endemà, des del seu escriptori de treball les ressenyava i les valorava amb ull crític i, sovint, profètic.

Com ella, Leo també és curiós i oracular. Res del que diuen els diaris i els lectors dels seus diaris és aliè al seu particular sentit de l’humor. Més que entaular converses, pensa en veu alta. Comenta, qüestiona, bromeja. Comparteix inquietuds, contrasta parers. I així, el meu quiosc, a més de ser un lloc situat a la via pública destinat a la venda de diaris esdevé també, gràcies a Leo, un brollador d’idees incisives i profètiques.    

Jordi Estrada