Cosmologia aristotèlica.

La concepció aristotèlica del món combinava la quietud, on dipositava l´ideal de perfecció, amb l´inevitable moviment on està immersa la vida humana i el medi on aquesta es desenvolupa. Per a ell, com per als grecs en general, l´univers celest, el cel, podríem dir, era un espai diví el tret essencial del qual en tant que diví era precisament o bé la quietud o bé la uniformitat i estabilitat del moviment, l´expressió màxim del qual s´expressava en els cossos celestes. En la seva cosmologia, compartida més enllà de les diferències en cada sistema filosòfic, el món celest, anomenat supralunar, era aquest món estable i ideal en contraposició al món anomenat sublunar, de moviments irregulars i imperfectes. L´univers sencer s´organitzava així en esferes concèntriques en el centre de les quals estava el nostre món terrestre. Però, atès que la quietud era la perfecció, el moviment de cadascuna de les esferes i del que depenia el moviment en el nostre món, exigia una última realitat a la que anomenava motor immòbil, que era perfecta però ella mateixa no podia moure´s i a la que Aristòtil anomenava déu, tot i que en un sentit força diferent al Déu de la cultura cristiana. De fet aquesta divinitat filosòfica, l´atribut de la qual era precisament la immobilitat, no era un déu personal en el sentit del Déu cristià i ni tan sols tampoc en el sentit en que ho eren les divinitats de la mitologia grega. La seva funció era més aviat la d´explicar l´univers i alhora la d´expressar l´ideal de perfecció al voltant del qual s´organitzava el món.

Vicente Serrano, La herida de Espinoza, Anagrama, Barna 2011