Col.lapse simbòlic d´Espanya.

Temps de ressaca. Primer ja va ser la fi de la festa immobiliària, ara toca la de la festa nacional. No patiu, que no entraré pas en cap dels dos debats que ens han ocupat el cap de setmana. Ni l’animalista ni l’identitari. Sí que hi va haver, però, un petit detall que em va cridar l’atenció. Van gaudir a la Monumental de la presència de l’exministra de Cultura del PSOE Carmen Calvo, que ja havia afirmat el 2007 que: “Ni per la via de la pressió ni per les lleis desapareixeran les corrides”. Diumenge va afinar encara més aquest argument dient: “El Tribunal Constitucional podrà posar les coses al seu lloc”.

Sant tornem-hi. L’afició que demostren els poders (fàctics i polítics) a utilitzar els alts tribunals com a sanció a debats polítics i d’encaix nacional comença a ser tendència. A mi em sembla (només és una percepció personal) que llisquem cap a una judicatura a la turca. M’explico.

A Turquia la Constitució vigent és la del 1982, supervisada pel cap del cop militar del 1980, el general Kenan Evren. La República Turca, però, neix a partir d’una idea, d’un esperit particular i únic, el d’Atatürk, que estableix com a dogmes el laïcisme i la unitat nacional. La protecció d’aquests esperits va quedar a càrrec de l’exèrcit i de la judicatura. Anys abans, Espanya va seguir un procés similar. Ens vam dotar d’una constitució pactada amb els hereus colpistes. Com a Turquia, l’exèrcit i els jutges van quedar a càrrec de preservar les idees sacres que, a despit de la voluntat popular, mai no podien ser qüestionades. L’article 145.1, que prohibeix la federació entre autonomies. L’article 155, i el 8, que habiliten l’exèrcit per aturar qualsevol secessió o distracció similar, són exemples d’aquestes essències. A Espanya el 1981 i a Turquia aquest mateix any, l’exèrcit ha estat desbancat com a garant de les essències. Queden els jutges.

Quan les Canàries, amb la Llei 8/1991, van prohibir els toros, ningú no va pensar que fos inconstitucional. Perquè el 1991, a un any de la glòria olímpica, Espanya es veia amb prou força per ser generosa amb la diversitat. D’aquella època magnànima tenim també la resolució del TC que permetia a la Generalitat calcular el grau d’immersió en català (any 1994).

Però Espanya es troba avui en col·lapse. Econòmic, sens dubte, però també simbòlic i aquí entra la judicatura a fer el turc. En la defensa d’una idea eterna d’Espanya que rau en la Consti però que restava adormida. El fet que en la sentència de l’Estatut aparegués 16 vegades la paraula indissoluble només té dues explicacions: o els manca un bon diccionari de sinònims o és que estem assistint a l’emergència d’aquest fantasma del Cid, del subtext obscur de la Constitució. Les resolucions sobre llengua i la propera sobre toros són dues oportunitats més de treure a la llum aquest disc dur, aquest troià de la Carta: la vella unitat nacional a l’estil segle XIX: llengua, símbols, fiscalitat. Calvo, involuntàriament, va verbalitzar aquesta darrera barrera de l’Espanya eterna: “Les coses al seu lloc”. El text que va néixer amb un clar (i superficial) esperit de concòrdia i respecte a la voluntat popular serveix ara per tombar o escurar lleis aprovades en referèndum o fruit d’una ILP, cosa que és especialment trista. Crec que, en un sentit gairebé literal, i amb metàfora tèxtil que fa molt català, els estem tocant el voraviu.

Antonio Baños, Corrides a la turca, Público, 22/09/2011