Col.lapse simbòlic d´Espanya.

Temps de ressaca. Primer ja va ser la fi de la festa immobiliària, ara toca la de la festa nacional. No patiu, que no entraré pas en cap dels dos debats que ens han ocupat el cap de setmana. Ni l’animalista ni l’identitari. Sí que hi va haver, però, un petit detall que em va cridar l’atenció. Van gaudir a la Monumental de la presència de l’exministra de Cultura del PSOE Carmen Calvo, que ja havia afirmat el 2007 que: “Ni per la via de la pressió ni per les lleis desapareixeran les corrides”. Diumenge va afinar encara més aquest argument dient: “El Tribunal Constitucional podrà posar les coses al seu lloc”.

Sant tornem-hi. L’afició que demostren els poders (fàctics i polítics) a utilitzar els alts tribunals com a sanció a debats polítics i d’encaix nacional comença a ser tendència. A mi em sembla (només és una percepció personal) que llisquem cap a una judicatura a la turca. M’explico.

A Turquia la Constitució vigent és la del 1982, supervisada pel cap del cop militar del 1980, el general Kenan Evren. La República Turca, però, neix a partir d’una idea, d’un esperit particular i únic, el d’Atatürk, que estableix com a dogmes el laïcisme i la unitat nacional. La protecció d’aquests esperits va quedar a càrrec de l’exèrcit i de la judicatura. Anys abans, Espanya va seguir un procés similar. Ens vam dotar d’una constitució pactada amb els hereus colpistes. Com a Turquia, l’exèrcit i els jutges van quedar a càrrec de preservar les idees sacres que, a despit de la voluntat popular, mai no podien ser qüestionades. L’article 145.1, que prohibeix la federació entre autonomies. L’article 155, i el 8, que habiliten l’exèrcit per aturar qualsevol secessió o distracció similar, són exemples d’aquestes essències. A Espanya el 1981 i a Turquia aquest mateix any, l’exèrcit ha estat desbancat com a garant de les essències. Queden els jutges.

Quan les Canàries, amb la Llei 8/1991, van prohibir els toros, ningú no va pensar que fos inconstitucional. Perquè el 1991, a un any de la glòria olímpica, Espanya es veia amb prou força per ser generosa amb la diversitat. D’aquella època magnànima tenim també la resolució del TC que permetia a la Generalitat calcular el grau d’immersió en català (any 1994).

Però Espanya es troba avui en col·lapse. Econòmic, sens dubte, però també simbòlic i aquí entra la judicatura a fer el turc. En la defensa d’una idea eterna d’Espanya que rau en la Consti però que restava adormida. El fet que en la sentència de l’Estatut aparegués 16 vegades la paraula indissoluble només té dues explicacions: o els manca un bon diccionari de sinònims o és que estem assistint a l’emergència d’aquest fantasma del Cid, del subtext obscur de la Constitució. Les resolucions sobre llengua i la propera sobre toros són dues oportunitats més de treure a la llum aquest disc dur, aquest troià de la Carta: la vella unitat nacional a l’estil segle XIX: llengua, símbols, fiscalitat. Calvo, involuntàriament, va verbalitzar aquesta darrera barrera de l’Espanya eterna: “Les coses al seu lloc”. El text que va néixer amb un clar (i superficial) esperit de concòrdia i respecte a la voluntat popular serveix ara per tombar o escurar lleis aprovades en referèndum o fruit d’una ILP, cosa que és especialment trista. Crec que, en un sentit gairebé literal, i amb metàfora tèxtil que fa molt català, els estem tocant el voraviu.

Antonio Baños, Corrides a la turca, Público, 22/09/2011

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació