L´obsessió de créixer quantitativament.

¿Recorden quan van parar de créixer? Va ser acabada l'adolescència. Un bon dia ja no els va caldre una talla més gran que l'any anterior. Van quedar enrere els vestits «de creixença», aquella roba massa folgada que la mare comprava en previsió de noves estirades. Durant anys, la família celebrava l'increment continuat del pes i l'alçada de l'infant. Però tothom va entendre que allò s'acabés. És més: ningú no hauria entès que durés indefinidament. Als 30 anys, hauríem arribat als dos metres i mig, i als tres metres en complir els 40... El celebrat creixement de la infantesa hauria esdevingut malaltia a l'edat adulta.

De fet, sí que hem continuat creixent. Però no pas de mida. Hem crescut en destreses i habilitats, en capacitat per a gestionar situacions, en mà esquerra i en coneixements. El creixement quantitatiu ha cedit el pas al creixement qualitatiu. La nostra capacitat perceptiva ha sabut apreciar-ho. Ningú no acut al metge més alt, sinó al més competent. Però en el camp socioeconòmic, en canvi, continuem encallats en la dèria ponderal, en l'obsessió de créixer quantitativament. Si el PIB no augmenta, les coses van malament. Una bona bestiesa quan l'adolescència productiva fa temps que ha quedat enrere.

Els massai mesuren la riquesa pel nombre de vaques que tenen. No pel rendiment del bestiar en llet, o per la venda de carn, o per la capacitat del bous per llaurar, sinó pels caps de bestiar amb què compten. És una forma primitiva d'avaluar la riquesa. El cas és que nosaltres fem igual, ben mirat. No hem desenvolupat procediments per a avaluar la felicitat, el benestar, la saviesa, la qualitat ambiental o l'equitat redistributiva com a béns econòmics. Som rics si creixem, baldament siguem infeliços, injustos o visquem en un entorn degradat. És penós.

La crisi actual ens hauria de fer pensar. Però no. Els analistes econòmics tenen la mirada clavada en els mercats financers (que tenen poc a veure amb l'economia productiva, l'única digna d'aquest nom) i clamen per tornar als índexs de creixement d'abans (com si això fos físicament possible). No és maldat, em sembla. És incapacitat. Incapacitat d'adonar-se que iteren una manera d'avaluar passada a la història. Pensen com els economistes del segle XVIII. Ja fóra hora que s'adonessin que la situació ha evolucionat en aquests tres segles de civilització industrial, que ara créixer és una altra cosa. Però no saben com mesurar-ho, ni com comptabilitzar-ho, ni com gestionar-ho. Potser és per això que prefereixen ignorar-ho i continuar acumulant vaques.

L'any 1856, Rudolf Clausius definí el concepte d'entropia; uns anys més tard, Ludwig Boltzmann trobà la manera de calcular-la matemàticament. L'entropia expressa la progressiva incapacitat dels sistemes per a tornar al seu punt de partida. Podem mesclar fàcilment pintura blanca amb pintura negra, però resulta molt difícil, per raons entròpiques, separar el blanc del negre en la pintura grisa resultant de la mescla. Les idees de Clausius permeteren consolidar el segon principi de la termodinàmica (l'entropia d'un sistema creix amb el temps, de manera que els processos tendeixen a donar-se espontàniament només en un sol sentit) i entendre que no podem fer i desfer sense aturador. Ignorar-ho en l'organització de la producció de béns en ple segle XXI comença a no tenir perdó: fa 150 anys que se sap.

L'acadèmia econòmica hauria de considerar aquestes coses, em sembla. Els físics o els ecòlegs podem, educadament, fer notar que no es pot anar pel món amb idees econòmiques caducades, però no tenim formació ni capacitat per a formular les noves. La nostra desaprovació no censura els sabers econòmics, sinó la seva obsolescència. Més que mai cal la destresa dels economistes, però per crear models per al segle XXI, no per reiterar els ja obsolets. Els béns lliures ja no existeixen a la pràctica, hem de saber computar-los en els balanços. Ara que ja hem posat preu de mercat a un no-bé econòmic com és el diòxid de carboni, ¿com podem ignorar en els balanços l'aigua potable, l'aire respirable, el sòl edàfic o el clima, per exemple? Perquè, si no figuren en els balanços, deteriorar-los no semblarà un problema econòmic. Però ho és, i tant que sí.

UNA EMPRESA que maquilla balanços ampliant capital i alienant patrimoni és una empresa mal gestionada. Això fa l'actual model econòmic: creix per tenir liquidesa i no computa costos de reposició dels recursos naturals alienats (petroli irreversiblement consumit, per exemple). La llista de febleses comptables o d'incoherències conceptuals és llarguíssima. ¿De quina globalització econòmica parlem, si de fet només ens limitem a mundialitzar alguns mercats captius? Per començar: ¿tenim tots una única moneda global? Rescatem Grècia o Irlanda perquè compartim l'euro, però el Marroc és només un d'aquests mercats falsament globalitzats, per exemple. La contaminació és una agressió econòmica perquè en un sistema global no es por funcionar en cicle obert, però cap analista sembla adonar-se'n. I així, ad nauseam. Si tot el que se'ns acut davant de l'actual crisi és que hem de créixer, és que no sabem què dir.

Ramon Folch, Economia, creixement i entropia, El Periódico de Catalunya, 23/09/2011