Les infraestructures necessàries.

Després de la Segona Guerra Mundial, els alemanys es van trobar amb el problema de legitimar un estat nou. Hi havia poques bases polítiques per fer-ho. El passat era el règim totalitari. No existia resistència que pogués fer sentir la seva veu. Ni ningú capaç de dotar-la de doctrina i liderar-la com va fer el general De Gaulle per reconstruir l'Estat francès de les cendres de Vichy. Els economistes de l'escola de Friburg van subministrar a Konrad Adenauer i Ludwig Erhard la idea que necessitaven: si no tenim bases polítiques, podem legitimar l'estat pel creixement econòmic. I així va néixer la ideologia del "miracle alemany". El creixement com a fonament de la Nova Alemanya. L'any 1978 Michel Foucault, a Naissance de la biopolitique , va traçar la genealogia d'aquest acte fundacional d'una manera de governar que ell va anomenar neoliberal. Ningú no utilitzava llavors aquesta paraula que ara fa vergonya fer servir perquè s'ha convertit en un comodí que val per a tot.

A poc a poc, el model de legitimació pel creixement va fer fortuna a tot Europa. Els acords de Lisboa de la Unió Europea són, en certa manera, la culminació del procés que va començar l'any 1948 a Alemanya. Per això els estats europeus entomen tan malament els moments de crisi. Quan les economies no creixen, els governs es queden sense projecte. I senten com si els fallés la legitimitat. Durant els anys d'expansió, els governs van tirar de grans infraestructures sense gaire miraments. Se'n van fer de molt útils i d'absurdes i es van oblidar de fer-ne d'altres, però semblava que hi ha hauria temps per a tot. Ara que el creixement s'ha esfumat, potser seria el moment de pensar en la reconstrucció de les infraestructures de la vida cívica. Es a dir, de les que realment serveixen per afavorir la relació i la trama social, que estimulen l'aprenentatge i la imaginació, la curiositat i l'empatia, les que apropen més que no aïllen el personal. Potser guanyaríem dues coses: milloraria la convivència i la política recuperaria la seva legitimitat, sense haver de dependre del creixement. Potser fins i tot esvairíem una mica el pessimisme de la crisi.

Josep Ramoneda, Infraestructures de la vida cívica, Ara, 25/09/2011