Mecánica quàntica i materialisme (Zizeck)

Què hi faig jo, com a filòsof, aquí, on els especialistes debatran característiques de la gravetat quàntica molt més enllà de l'abast de la meva comprensió? Des dels seus inicis, va ser clar que la mecànica quàntica (MC) té implicacions trascendents per a la nostra noció de la realitat. Tanmateix, tot i que hi va haver especulacions aquí i allà, la postura predominant fins fa poc va ser l'ortodòxia de Copenhaguen: "No pensis, només calcula!". En les últimes dècades, les preguntes ontològiques han explotat. Al començament del seu best-seller El Gran Disseny, Stephen Hawking proclama triomfalment que "la filosofia ha mort". Amb els darrers avenços en física i cosmologia quàntiques, l'anomenada metafísica experimental ha arribat al seu apogeu: les preguntes metafísiques sobre els orígens de l'univers, la naturalesa de l'espai i el temps, etc., que fins ara eren tema d'especulació filosòfica, ara es poden respondre a través de la ciència experimental i, per tant, almenys a llarg termini, provar-les empíricament. Tanmateix, les coses no són tan senzilles com això. Molts científics quàntics ara són conscients que haurien de plantejar preguntes filosòfiques adequades (per exemple: quina és la naturalesa de les ones quàntiques? Formen una realitat separada de la nostra realitat material comuna o són només instruments de càlcul?).

Després d'aquests debats com a observador extern, vaig notar que molts físics quàntics s'han refugiat en l'espiritualisme esotèric o en l'idealisme subjectiu directe. Aquí teniu un comentari típic: "Les paradoxes com aquesta realment fan ressò de filosofies antigues com l'Advaita Vedanta, que diuen que la separació és una il·lusió i que tot està connectat? L'entrellaçament quàntic revela que les partícules poden romandre unides a través de grans distàncies, com si formessin part d'un tot indivisible". Fins i tot Roger Penrose va escriure en algun moment que "d'alguna manera, la nostra consciència és la raó per la qual l'univers és aquí", per no parlar de Zeilinger, que vincula la mecànica quàntica amb el budisme tibetà. No és estrany que molts filòsofs obscurantistes s'uneixin a ells en aquest esforç: per a ells, el col·lapse quàntic és un acte de decisió conscient lliure.

Lacan sabia el que deia quan afirmava que la mecànica quàntica és la primera ciència que tracta del Real, del Real com a distint de la realitat constituïda simbòlicament. L'objectiu principal de la mecànica quàntica és que hi ha un altre nivell de l'ésser que obeeix lleis diferents de la nostra realitat ordinària: el Real de les ones quàntiques, de les superposicions quàntiques que col·lapsen en la nostra realitat. Aquest nivell és indeterminat però encara determinista; la probabilitat d'un col·lapse es regeix per l'equació de Schrödinger, molt precisa. En aquest nivell quàntic, també s'ha d'abandonar la nostra noció estàndard de temps i espai com a contenidors universals de tota la realitat.

Interpretar aquest domini quàntic com la refutació final del materialisme i com a prova que la realitat és espiritual només té èxit si ens restringim a la noció determinista clàssica de la realitat: petites partícules materials que salten en un espai i un temps que ho abasten tot. A més, el paper de l'observació és molt més complex: els experiments confirmen que es produeix un col·lapse quan un dispositiu de mesura "observa" un procés quàntic, fins i tot sense cap mena de consciència.

Aquells que afirmen que no hi ha realitat fora de la consciència descarten com un pseudoproblema l'aspecte filosòficament més intrigant de la mecànica quàntica: la naturalesa ontològica exacta de les ones quàntiques, el seu col·lapse i la causalitat retroactiva que impliquen aquests esdeveniments. Així doncs, vosaltres, científics quàntics, necessiteu filosofia, però no heu de confiar en els filòsofs que s'apropien del vostre treball amb finalitats obscurantistes.

Aquí entren persones com Lee i tota la colla que l'envolta, des de Francesca Vidotto i Carlo Rovelli fins a Julian Barbour i Sean Carroll. Com jo, continuen sent materialistes, tot i que són ben conscients que la noció de materialisme s'ha de repensar radicalment després de la física quàntica. Aleshores, què significa materialisme aquí? No que la realitat última sigui l'espai buit amb petits elements flotant-hi, sinó quelcom molt més interessant. El determinisme complet d'Einstein es basa en un fonament religiós: va escriure: "Raffiniert ist der Herrgott, aber boshaft ist er nicht" (Déu és subtil, però no ens enganya intencionadament). Tot i que Einstein va assenyalar repetidament que no creia en un déu personal, es va proclamar profundament religiós: "Crec en el Déu de Spinoza, que es revela en l'harmonia de tot el que existeix". En aquest sentit, per a ell, la religió i la ciència coexisteixen necessàriament: la ciència mateixa se sosté per la profunda fe que el nostre univers està meravellosament disposat en una harmonia que impregna tot el que existeix. Crec que és aquesta mateixa creença la que ha rebut un cop mortal per part de la mecànica quàntica. Per a mi, la mecànica quàntica implica un món plural i inconsistent que no es basa en cap gran fonament, fins i tot si aquest fonament és el Buit mateix.

La premissa bàsica de la mecànica quàntica és que la realitat no és el que experimentem com el nostre món extern ben conegut. Les implicacions teològiques d'aquesta premissa són d'especial interès: "Si Déu redueix les funcions d'ona de les coses grans a la realitat mitjançant la seva observació, els experiments quàntics indiquen que no està observant allò petit". L'engany ontològic amb partícules virtuals (un electró pot crear un protó i, per tant, violar el principi d'energia constant, amb la condició que el reabsorbeixi abans que el seu entorn "prengui nota" de la discrepància) és una manera d'enganyar Déu mateix, l'agència última de prendre nota de tot el que passa: Déu mateix no controla els processos quàntics; aquí resideix la lliçó atea de la física quàntica. Einstein tenia raó amb la seva famosa afirmació: "Déu no enganya": el que va oblidar afegir és que Déu mateix pot ser enganyat.

El nostre enfocament predominant és que el nostre coneixement sempre és, per definició, limitat, i aquesta limitació apareix quan arribem a afirmacions o resultats inconsistents. En aquests casos, la nostra conclusió és que la inconsistència indica la limitació del nostre coneixement: hi ha d'haver algunes variables ocultes desconegudes que hem passat per alt. Tanmateix, com tots sabem, en la mecànica quàntica la situació pot ser exactament la contrària; permeteu-me esmentar el cas més simple, la dualitat ona-partícula. Les partícules com els electrons i els fotons presenten propietats tant ondulatòries com particulars, depenent de si s'observen o no. La pregunta "Però què és realment un electró en si mateix?" no té, doncs, sentit; l'electró és aquesta mateixa dualitat: no hi ha res més enllà. Així doncs, el que sembla un obstacle epistèmic es converteix en una característica òntica positiva.

Casos similars abunden en la mecànica quantificada i —sorprenentment— en el marxisme. Només cal recordar la coneguda anàlisi de Theodor Adorno sobre el caràcter antagònic de la noció de societat: a primera vista, la divisió entre les dues nocions de societat (la noció individualista-nominalista anglosaxona, que emergeix a través de la interacció dels individus, i la noció organicista durkheimiana de la societat com a totalitat que preexisteix als individus) sembla irreductible. Sembla que estem tractant amb una veritable antinòmia kantiana, que no es pot resoldre mitjançant una síntesi superior i que eleva la societat a una Cosa-en-si inaccessible. Tanmateix, només cal observar com aquesta antinòmia radical, que sembla impedir el nostre accés a la Cosa, JA ÉS LA COSA MATEIXA —el tret essencial de la societat actual ÉS l'antagonisme irreconciliable entre la Totalitat i l'individu. Això vol dir que, en última instància, l'estatus del Real és purament paral·làctic i, com a tal, no substancial: no té una densitat substancial en si mateix; és només una bretxa entre dos punts de perspectiva, perceptible només en el canvi de l'un a l'altre.

Slavoj Zizeck, La física quàntica necessita filosofia, però no hi hauria de confiar, slavoj.substrack.com 10/12/2025