Millor una informació falsa, que cap.
Tot és mentida. Aquesta és la incòmoda realitat que cal afrontar quan analitzem el funcionament del cervell . El nostre crani és un búnquer que alberga la gelatinosa massa rosada de menys d’un quilo i mig de pes amb la qual creiem entendre el moviment de les marees, expliquem la caiguda de l’Imperi romà, ens emocionem escoltant un poema o mirant un quadre, jutgem la conducta dels altres, ens imaginem un futur millor, sentim que ens fa mal el genoll, desitgem un amor etern o reflexionem sobre el coneixement i el propi cervell.
El cervell, bàsicament, és un dispositiu fruit de la selecció natural i dedicat al servei de la supervivència d’un organisme viu; per això, és capaç de suplir informacions que li manquen amb fabulacions, fantasies, creences, mistificacions…, per tal de garantir i assegurar aquesta supervivència (els sentits no existeixen per a reflectir la realitat exterior, sinó per a la preservació de l’espècie). Per al cervell és millor tenir una informació completa, encara que sigui falsa, que cap; per això omple buits amb irrealitats i informacions falses per tal que tot sigui coherent (podria ser aquesta la base de les creences religioses, supersticions, mites…?).
Al cervell li és igual com és la realitat: el que li interessa és com pot utilitzar-la per a la supervivència de l’organisme (no té cap interès, doncs, plantejar-se «la cosa-en-sí» dels idealistes perquè el cervell mai la percebrà «tal com és»).
La primera decepció que ens emportem és que la major part de la informació exterior que coneixem prové de la llum, un fragment de la radiació electromagnètica que inunda l’univers i que sempre està disposada a enganyar-nos. De fet, ni tan sols percebem la major part de la radiació, que viatja a través nostre en forma de microones, ones de ràdio, llum infraroja, raigs X o raigs gamma (una gran part del cervell està dedicada a la visió, i una altra al moviment, no al pensament i la reflexió).
ARTSHUM, El cervell ens enganya. Som les nostres connexions (1), Arts i humanitats. UOC, 29/03/2016
Comentaris