Transhumanisme participatiu?

Helene Alberti amb la seva pròtesi voladora per demostrar la llei grega del moviment còsmic. Font: Cortesia de la Boston Public Library, Col·lecció Leslie Jones.

La codificació de l’ésser humà a dades i l’augment de la capacitat de processament dels ordinadors ha fet possible crear entorns i màquines capaços d’adaptar-se i respondre a les nostres accions. Una interacció intervinguda pel processament d’informació, que ha evolucionat de la projecció dels nostres cossos i moviments en un entorn virtual a la creació de pròtesis electromecàniques i ambients reactius. Aquesta simulació de l’ésser humà ha donat lloc a sistemes autònoms capaços de sentir l’ambient i conèixer-lo per adaptar-s’hi i actuar-hi. Robots guiats per una intel·ligència artificial, que, alimentada per l’allau de dades que hem generat, podria escapar del nostre control i transcendir els límits del que és humà.

Els robots són màquines electromecàniques guiades per un programa, que els confereix una major o menor autonomia, d’acord amb la seva capacitat de captar i processar informació de l’ambient. Aquestes màquines han estat creades per cobrir una gran diversitat de funcions, com substituir l’ésser humà en tasques perilloses o fetes en terrenys adversos, assistir-los en tasques que requereixen una gran precisió, o acompanyar-los en els seus jocs amb finalitats lúdiques o terapèutiques. Els avenços en biònica i intel·ligència artificial ‒un treball de biologia sintètica adreçat a entendre el funcionament de la intel·ligència mitjançant la producció de sistemes artificials que en reprodueixen les funcions‒ permeten especular amb un possible futur en què l’ésser humà interactuaria amb humanoides autònoms, simulacions mecàniques de si mateix que avançarien cap a un perfeccionament cada vegada més gran.

Encara que alguns robots estan assolint nivells d’autonomia notables dins d’ambients controlats i coneguts o en la realització de funcions específiques, la intel·ligència artificial està lluny de ser encarnada en els androides rebels de les novel·les d’Isaac Asimov o els bells i sensibles replicants de Blade Runner. No obstant això, aquesta està desmaterialitzada i distribuïda en aplicacions d’Internet amb les quals interactuem cada dia tot generant dades, que aquests agents virtuals processen per oferir noves maneres d’interacció i augmentar l’eficiència i capacitat de resposta d’aquest ambient. Fa poc Google ha obert part del codi de Tensorflow, el motor d’intel·ligència artificial utilitzat en el seu sistema de visió computeritzada, que permet utilitzar imatges per fer cerques a Internet, o el seu traductor en línia. Tensorflow es basa en la tecnologia de l’aprenentatge profund (Deep Learning), la programació d’una xarxa neuronal que apropa la xarxa de neurones que constitueixen el cervell humà, i que, després de ser alimentada amb grans quantitats de dades, és capaç de reconèixer-hi patrons, cosa que li permet aprendre a fer una tasca específica. El potencial de processar dades, més enllà de la capacitat humana, fa de la intel·ligència artificial un aliat desitjable per enfrontar-se amb els problemes complexos que amenacen el nostre món, com el canvi climàtic, la superpoblació o la pobresa. Però, al mateix temps, la seva implementació en màquines autònomes, com drons militars capaços d’assignar-se un objectiu i eliminar-lo o cotxes sense conductor, ha portat científics reconeguts, entre ells Stephen Hawking , a alertar dels seus perills: «La intel·ligència artificial és un dels majors èxits de la humanitat, però també podria ser l’últim si no aprenem a controlar-ne els riscos». Aquests riscos rauen en la possibilitat d’una singularitat.

Singularitat és un terme creat pel científic i autor de ciència-ficció Vernon Vinge per fer referència a una explosió d’intel·ligència, l’emergència d’una intel·ligència artificial forta capaç de reproduir-se a si mateixa i evolucionar fins que l’espècie humana resulti supèrflua. La possibilitat de la singularitat ha portat a especulacions ficcionals en què les màquines prenen el poder en una lluita per l’autoconservació, i provoquen un enfrontament obert per a l’extermini dels humans en la saga Terminator o a la seva submissió a la saga Matrix , en què els humans són connectats a un món virtual, mentre els seus cossos són usats com a fonts d’energia. Però també a l’establiment de centres de recerca destinats a estudiar els efectes que aquesta tecnologia i els seus usos tenen sobre la societat. Des del seu ús en el control del consum, en el cas d’algoritmes de filtrat d’informació que ens fan suggeriments a les xarxes socials i botigues en línia o les implicacions ètiques en les seves aplicacions militars, fins a la seva participació potencial en la destrucció del món o la superació de les barreres físiques de l’ésser humà cap a una hipotètica immortalitat. En aquest sentit, Elon Musk, cofundador de Pay Pal conjuntament amb Stephen Hawking i altres destacats científics, ha signat la carta oberta sobre intel·ligència artificial. A més, recentment, ha dotat amb un bilió de dòlars la fundació de la companyia sense finalitat de lucre Open AI, destinada a l’estudi i la promoció d’aplicacions de la intel·ligència artificial amb un impacte social positiu. Un altre centre destinat a l’estudi dels riscos existencials de la IA és l’Institut per al Futur de la Humanitat (Future of Humanity Institute) de la Universitat d’Oxford, dirigit pel reconegut transhumanista Nick Bostrom, autor del bestseller Superintelligence: Paths, Dangers, Strategies. En aquesta obra l’autor investiga el camí traçat en l’evolució d’aquesta tecnologia, i alerta dels avenços potencialment perillosos per a l’ésser humà i proposa descartar-los, en benefici d’aquells que contribueixen a la seva millora o la promoció de la humanitat. Un augment de la humanitat que, per a alguns, culminaria en la producció d’una emulació completa del cervell, capaç d’albergar la consciència humana en una unió completa entre home i màquina, mitjançant la qual l’home arribaria a la immortalitat.

A la banda oposada dels ciberpunks i les seves ments endollades a ciberdistòpies, modelades en 3D o suportades en les xarxes neuronals de superordinadors, es troba el ciberfeminisme i la seva reclamació d’una política sorgida de l’experiència diària dels nostres cossos i informada per les nostres capacitats per relacionar-nos i construir amb entitats humanes i no humanes. Un col·lectiu per al qual el cíborg no és un progrés cap a la superació de l’ésser humà, sinó un lloc d’ironia, des d’on experimentar noves connexions amb agents artificials que ens permetin redefinir les nostres identitats, cossos, sexualitats i fins i tot gèneres. Aquest grup basa les seves pràctiques en l’estratègia del coneixement situat, proposat per Donna Haraway a la seva obra Modest_Witness@Second_Millennium. FemaleMan©_Meets_ OncoMouse TM, una manera d’entrar en les contradiccions del nostre món sociotècnic, les seves possibilitats i els seus perills, rebutjant la neutralitat de la ciència i el seu progrés ineludible en favor d’una alfabetització més àmplia, profunda i oberta. L’elaboració d’un coneixement accessible i produït col·lectivament que permeti reconèixer els processos de poder, artefactes i pràctiques que estan donant forma a l’ecologia sociotècnica en què habitem. La possibilitat d’extreure dades del nostre entorn i nosaltres mateixos i operar-les matemàticament ens ha donat la capacitat d’augmentar les nostres capacitats i redissenyar el nostre entorn, però, al mateix temps, està privilegiant una definició corporativa de l’ésser humà basada en criteris d’utilitat i eficiència que controla les diferències cap a una estandardització productiva. El ciberfeminisme i altres grups afins s’impliquen en pràctiques híbrides per proposar el reconeixement de les diferències com a font de diversitat i promoció de noves possibilitats. Es tracta de considerar el futur no com a fi, sinó com a possibilitat inesgotable, i de promoure la participació col·lectiva en la seva formació, com allò que ens fa continuar sent més humans.

Sandra Álvaro, Avatars, cíborgs i robots: es pot augmentar la humanitat? (II), CCCBLAB 20/01/2016

(*) Pots saber més sobre aquest tema a l’exposició actual al CCCB: +HUMANS El futur de la nostra espècie