El discurs actual de l'autosuficiència.

La cultura del DIY.del `fes-t'ho tu mateix', triomfa a tot arreu. Des dels mobles que Ikea ens indueix a muntar fins a les cases de labors que proporcionen material degudament preparat per a les aprenents de teixidores, les botigues de disseny amb objectes per recombinar o, sobretot, el món de la joguina. En aquest cas, a les botigues més innovadores, gran part del que ofereixen són joguines que consisteixen a construir la pròpia joguina. Vivim l’apoteosi del fer amb les nostres mans els objectes de la vida quotidiana. Però cada cop estic més convençuda que tots aquests objectes el que ens ofereixen, en realitat, és una experiència simulada de l’autosuficiència que, paradoxalment, ens fa més dependents. La cultura del DIY és, inseparablement, la cultura del kit. I actualment diria que vivim, cada cop més, la vida en un kit.

Aquesta paradoxa es fa evident i inquietant en la manera com els nens entenen, avui, què és fer manualitats. Quan la meva filla em demana “fem una manualitat”, normalment vol dir “comprem un joc on hi hagi les peces i els materials per fer alguna cosa”, ja sigui una màscara, un titella, una nina o una casa de cartró. La relació directa amb els materials (què puc fer amb el que tinc a casa?) o la relació directa amb la idea (què necessito per realitzar aquesta idea que tinc?) han desaparegut. La mediació del kit i, per tant, de qui l’ha pensat, dissenyat i mercantilitzat, s’imposa i canalitza el coneixement i la imaginació.

Gairebé tots, avui, ens muntem els mobles. Però realment sabríem fer un moble? Sabríem anar a una fusteria, si és que algú sap on en queda alguna, triar i fer tallar el tipus de fusta necessària, fer els encaixos i els forats, a partir d’una idea que haguéssim imaginat?

Fins i tot, avui, ensenyar a l’escola o a la universitat s’ha convertit a confeccionar i oferir kits d’aprenentatge: dossiers de lectures triades, ordenades i fotocopiades, guies d’activitats degudament seqüenciades en el temps, instruccions per a cada pas de l’activitat dins i fora de l’aula, objectius i formularis d’autoavaluació. Alguns, d’això, en diuen autoformació. Educació sense professors. I arriben a creure que és emancipador de la jerarquia o de l’autoritat.

El discurs de l’autosuficiència és avui el cavall de Troia d’una nova operació de subordinació que ens condemna a la dependència. No ens deixem preparar el kit d’experiències de la nostra vida. Anem a trobar els materials, les idees i els problemes. Anem a buscar els sabers que altres ens poden transmetre. Aprenguem a detectar les necessitats que realment tenim, els problemes que veritablement ho són i els elements amb què podem fer un salt més enllà del que mai, algú, haurà previst per a nosaltres.

Marina Garcés, DIY (`Do it yourself´), Ara 23/01/2016